El fragment evangèlic que acabem de llegir és el segon bloc de propostes recollides en el que anomenem “Sermó de la Muntanya”. Jesús hi presenta i proclama la constitució del Regne de Déu. Són breus discursos que ens conviden a fer confiança en la seva validesa, en la possibilitat del seu èxit i en la felicitat que comporta la seva realització.

Al primer cop d’ull desconcerten. Sembla que exalten les misèries i limitacions  més ingrates i rebutgen els al·licients més poderosos per progressar cap a l’èxit. Però, si les estudiem millor, ens adonem que marquen el camí cap a l’autèntica dignitat humana, l’únic que ens garanteix el seu joiós acompliment per a tothom. Hi podrem avançar moguts per quatre motors: la superació de l’egoisme, per arribar a l’altruisme i a la solidaritat; la supressió de l’agressivitat i la violència, per construir la concòrdia i la pau; l’alliberament de qualsevol servitud, per conquerir la veritable llibertat; la superació de les exigències de la justícia (et dono el que et mereixes i et prenc el que no t’has guanyat), per establir unes relacions basades en l’amor/servei, la misericòrdia i el perdó.

El missatge és clar: vosaltres, que porteu el segell del Vivent, conreeu els valors que jo visc i us recomano de viure i experimentareu no solament l’autèntica plenitud humana, sinó que connectareu amb la bondat absoluta, el fonament definitiu de tota felicitat, amb l’Amor, la Saviesa i la Vida.

Amb aquesta visió de conjunt com a teló de fons, és més fàcil d’assimilar tota la força de les dues breus paràboles que hem llegit avui.

Pel que fa a la sal, a tots ens fa pensar en allò que dóna agudesa, picantor i gràcia al comportament d’algú, a la seva manera de parlar i de viure. Jesús ens diu, doncs, que els seus seguidors hem de trobar gust al seu estil de vida i assaborir-lo amb fruïció; de tal manera, que arrosseguem també els altres a paladejar-lo amb el mateix plaer. Hem d’aconseguir que la vida col·lectiva i les relacions socials siguin saboroses i amables; que gaudim de la convivència, deixant de banda recels i desconfiances. El nostre món té una fam evident d’aquest bàlsam, ofegat com està pel pessimisme i la desesperança. I no és pas una quimera ni un somni per a il·lusos, sinó una promesa garantida, que podem anar guanyant amb constància i fidelitat.

Per altra banda, la sal preserva de la corrupció, aconsegueix que no s’alteri la bondat ni la integritat de la naturalesa humana, filla de la divina. És una responsabilitat que hem d’assumir els cristians: que els homes i dones d’avui i de cada temps no ens desviem de la rectitud, no esguerrem el projecte que Déu ha dibuixat per al món. Massa sovint constatem les misèries i la destrucció que dominen la història; és massa freqüent la imatge que ens comportem com a llops que devoren els germans i el silenci còmplice dels que ens quedem a casa mentre els altres es devoren. Cal, per tant, que ens afanyem a rentar a fons els nostre cor i el dels altres, perquè rebroti en tots la bondat que Déu hi ha sembrat i la seva llavor creixi i doni fruits abundosos. La sal ha de matar les males herbes, ha de desinfectar i curar les ferides gangrenades, ha d’evitar que es descomponguin els lligams i que s’arruïnin els pobles.

I, mentre sospesem aquestes responsabilitats, escoltem la sentència de Jesús: “Si la sal perd el gust i la vigoria, ja no és bona per a res, sinó per llençar-la i que la gent la trepitgi”. Si els cristians no servim per donar gust i per evitar la corrupció, per a què servim? Fins ara no ho hem pas aconseguit o, potser, només en un mesura ben minsa. És hora de llançar-nos-hi, de deixar el regateig i de dedicar-nos-hi de cor. Si hi ha tanta feina per fer, no és pas motiu de desànim ni de deixar-la per als altres; és la gran raó per desvetllar-nos. Si hem tornat a sentir la crida de Jesús, és perquè recuperem la vigoria de la sal i salem de veritat la terra.

Pel que fa a la segona paràbola, la de la llum, podríem repetir reflexions semblants per insistir en el missatge fonamental. Ho podeu fer pel vostre compte. En remarco les darreres paraules, perquè ens ajuden a entendre una afirmació del Parenostre: “sigui santificat el vostre nom”. Molta gent malparla de Déu perquè la pràctica dels que ens confessem creients no reflecteix la bondat ni la saviesa de Déu. Com que no l’ha vist mai ningú, l’única manera de conèixer-lo és veure com actuen aquells que hi creuen. Si els que ens diem fills seus perquè ens ha fet semblants a Ell, no trobem gust a la vida, no preservem de la corrupció i les nostres obres no fan minvar el dolor ni les desigualtats entre els germans, és que Ell mateix és un mal pare, no mereix que tothom el respecti i l’estimi. Quan fem aquesta petició, per tant, estiguem atents a la nostra disposició a ser bondadosos com Ell i demanem que ens doni força per fer unes obres tan bones que els que les vegin es sentin empesos a lloar la seva bondat, a donar glòria a la seva saviesa, a sentir-se també joiosos de ser fills seus. Així queda clar que el Parenostre no és una oració per demanar favors o per repetir paraules boniques, sinó un fórmula de compromís per viure tal com preguem.

06 de febrer de 2011