Posem una atenció especial a la primera lectura. En aquest fragment de l’Èxode hi ha una de les definicions més genuïnes i clares de Déu i és ell mateix que la proclama. En els catecismes, fins i tot en els més nous, hi sol haver una definició molt més rebuscada i manipulada per interessos de baixa estopa. La que em feien aprendre de petit, com també segurament a vosaltres, afirmava amb una solemnitat gens retinguda que Déu era un ésser infinit, creador del cel i de la terra, totpoderós i omnipotent, que dominava tot l’univers; que premiava els bons amb el cel i castigava els dolents amb l’infern. 

Quan Moisès li pregunta qui és, Déu respon: “Sóc el qui és, l’existent, el vivent”. I la seva principal preocupació és escoltar el clam del oprimits i organitzar el seu alliberament. I encomana a Moisès que iniciï la rebel·lió dels pobres. Ell l’avala, la vetlla i serà al seu costat perquè no flaquegi, però Moisès ha de donar la cara.

La campanya va aconseguir un èxit relatiu, perquè, un cop conquerida la terra i esclafats els qui l’habitaven, els israelites van oblidar qui era Déu i van pensar que la seva aliança duraria sempre, fins i tot quan deixessin de ser oprimits i esdevinguessin opressors. I l’aventura del poble fort i invencible va ensorrar-se com un castell a la platja.

I Déu va haver d’organitzar una nova temptativa, aquesta vegada amb garantia d’èxit assegurat. Jesús inicia la segona i definitiva campanya d’alliberament dels oprimits amb una estratègia i unes armes ben diferents. No els promet una terra que hauran de prendre a uns altres. Ens proposa un sistema de vida que exigeix compartir i repartir la terra i els seus béns de manera que tothom pugui atendre les necessitats bàsiques i que cadascú aprengui a ser més feliç donant i servint que no pas rebent i enriquint-se.

Sant Pau ens explica en quina pedra van caure d’una manera prou clara i aplicable a la nostra realitat. En un primer moment, tots els israelites varen ser salvats i protegits per lliurar-se dels egipcis, però, un cop alliberats, varen murmurar i desitjar el mal i s’allunyaren del projecte diví. I Jesús fa un advertiment semblant a aquells que es creien blindats contra les desgràcies perquè es tenien per justos. Recordem el repte: “Us penseu que les víctimes de diverses catàstrofes  o càstigs eren més pecadors o més culpables que els que se’n varen salvar o més que vosaltres, que no ho heu patit? Us asseguro que no”.

Des d’aquesta perspectiva, també per a nosaltres té una força especialment intensa la invitació que escoltem amb insistència aquests dies de Quaresma i amb la qual Jesús va començar la proclamació de l’Evangeli: “Convertiu-vos i feu confiança en la meva paraula. Si no us convertiu, tots acabareu igual”.

El significat de la paraula conversió és ben fàcil de copsar: canvieu la manera de pensar, de parlar i d’actuar. I, si voleu concretar una mica més, també ho tenim fàcil atenent el que Jo-sóc diu a Moisès i aplicant-hi tota la força simbòlica dels miracles de Jesús quan curava sords: es tracta de destapar-se les orelles per escoltar el clam dels oprimits i explotats i, com fa Jo-sóc, baixar decididament a alliberar-los de la pobresa i de la misèria; fer d’aquesta campanya l’objectiu que doni sentit a la nostra vida i li atorgui la joia de la llibertat compartida per la bona salut de tots i cadascun dels membres de l’únic cos que formem tots en Jesús.

La insistència en aquesta proposta de conversió queda reblada per la lliçó de la paràbola de la figuera estèril, que som nosaltres. Jesús n’espera fruits, resultats comprovables, i els espera amb paciència i amb impaciència. Ens dóna una i una altra oportunitats de granar; la cava, l’adoba, la rega i continua esperant. Però hi ha un advertiment seriós i definitiu: si no dóna fruits, no li queda altra opció que tallar-la, fer-ne estelles i llençar-la al foc. Han passat moltes quaresmes i cada any passen sense suc ni bruc. Podríem dir quins canvis hem aconseguit des de la darrera? Ens hem convençut, almenys, que aquells que ens demanen perquè no tenen no són mosques que ens incomoden, de qui ens hem de defensar, sinó àngels i profetes que ens recorden aquesta crida divina a la conversió i ens ofereixen l’oportunitat de practicar-la?

No abusem de la paciència de Déu ni deixem passar tantes oportunitats, perquè hi ha un límit indefugible. Disposem-nos d’una vegada a gaudir d’una collita ufanosa, dels bons fruits que som capaços de donar.  Convertim-nos de cor i fem confiança en la Bona Nova de Jesús, en l’Evangeli.

7 de març de 2010