L’evangeli de Marc és el més antic i el més breu. És un recull de la tradició més primitiva sobre els fets de Jesús. No hi ha gaires paraules, discursos o sermons llargs com hi ha als altres. Però els fets són els que transmeten el missatge, la Bona Notícia de Jesús. És així com apareix més clarament que el que anomenem miracles no són narrats com a fets espectaculars que només desperten admiració o reverència, sinó com a gestos que manifesten els trets més rellevants de la salvació que anuncia i realitza.

A la narració que hem sentit avui, tot això és molt clar, ja que la lepra no solament era una malaltia gravíssima, temible i incurable, sinó un estigma que condemnava el malalt a la marginació social més absoluta. Recordem les dures normes que, en el fragment del Levític que també hem llegut avui, es posen fins i tot en boca de Déu per blindar-les a qualsevol reticència o retoc. El mateix malalt havia de reclamar a crits que ningú no se li acostés, havia d’acceptar i exigir l’aïllament total, la reclusió en llocs allunyats de qualsevol possibilitat de contacte social. Jesús li prohibeix severament que en faci propaganda i li mana simplement que compleixi els requisits legals que li permetin de reintegrar-se a la societat i de refer-se com a membre dels col·lectius que l’havien exiliat.

Crec, doncs, que el missatge que ens fa arribar aquest fet de Jesús és la proposta de compromís sincer i eficaç en la lluita contra la marginació social. És el ressò de la proposta amb què conclou la paràbola del bon samarità “Vés i fes el mateix”, dirigida a cadascun de nosaltres. La salvació de Jesús ha d’arribar a aquells que la societat rebutja per culpa de mil malalties físiques, psicològiques o morals en forma d’acolliment i de companyia eficaç per poder recuperar tots els drets i els deures que mereix com a membre de l’únic cos i de l’única família a què pertanyem tots els humans.

Convé que tinguem present aquesta feina primordial de tot seguidor de Jesús i molt més dels que vivim avui en un món en què els marginats són multitud  i les causes de la marginació són provocades  per la rivalitat i l’ambició que tots plegat promovem. Hem de fer un examen sincer sobre dos punts. En primer lloc, esbrinar en quina mesura nosaltres provoquem i atiem aquesta rivalitat; si amb les nostres paraules i la conducta afavorim la desqualificació de col·lectius d’immigrants, persones i famílies desestructurades, individus arruïnats per processos molt complexos... Per més avall que hagin arribat, no mereixen el nostre rebuig, sinó la nostra actitud d’acollida, d’atenció i d’acompanyament per redreçar la vida i la relació social. El segon punt de l’examen ha de ser saber-nos avergonyir i penedir d’haver fet com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: girar la mirada, passar de llarg, concentrar-nos en els nostres maldecaps i deixar que la víctima apallissada agonitzi sense consol.

La conversa entre Jesús i el leprós és ben breu i és bo de remarcar la intensitat emotiva que s’hi condensa. El leprós només diu ”si vols, em pots purificar”. Expressa la certesa i la confiança que Jesús pot i voldrà curar-lo. Si la seva convicció ho hagués estat ferma i sincera, hauria estat ridícula la sol·licitud. Jesús respon també amb ben poques paraules “Ho vull queda pur”. No decep la confiança del leprós. Vol allò que li demana i fa allò en què el leprós ha col·laborat acostant-se a ell, encara que la llei divina ho prohibís (recordeu la primera lectura). Han coincidit les quatre condicions: el poder i la generositat de Jesús i la set de curació i l’acostament a Jesús del leprós. Han coincidit i ha esclatat el miracle.

Es tracta, doncs de promoure aquesta mateixa coincidència a la nostra vida. El poder i la generositat de Jesús romanen vigents amb la mateixa intensitat. Falten, en tot cas, la nostra fam i set de justícia i el nostre acostament a Jesús perquè ens encomani el seu poder i la seva generositat perquè esclati el miracle d’unes persones i d’uns col·lectius acollidors, a l’entorn dels quals ni se senti la paraula marginació ni tregui el nas el més petit rebrot de racisme o xenofòbia.

I no sortim amb l’excusa que això és un somni inabastable o una quimera de somiatruites. Sant pau ho deia amb aquesta senzillesa i vigoria: procuro complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin. Es tracta, per tant, d’això que és tan senzill de dir, tan fàcil d’entendre i, potser, tan difícil de complir: no cercar el meu propi bé, sinó el bé de tots. Difícil no vol pas dir impossible; vol dir només que exigeix una decisió ferma i un compromís irrompible de caminar sense presses i sense pauses cap a aquesta fita. Es tracta de poder dir com sant Pau, encara que sigui amb la veu més baixeta: Seguiu el meu exemple, com jo segueixo de  Crist. Per algun motiu ens devem confessar cristians, seguidors de Crist; o no ens interessa que el nom respongui a la realitat?