El títol de la festa d’avui és ressonant i clamorós: Solemnitat de Jesucrist, rei de tot el món. Podria portar-nos ressonàncies fastuoses i resplendors de poder, com les que escampen els prohoms de les nacions. Abona la imatge de la majestat asseguda en un tron, amb corona daurada, el ceptre a la mà i la bola del món a la falda. Sovint festegem aquest rei amb cerimònies luxoses, vestimentes llampants i himnes entusiàstics. Són espectacles mundans, que enterboleixen les seves paraules genuïnes i els seus fets autèntics.
És ell mateix, en el judici dramàtic davant de Pilat, qui posa els punts sobre les is i ens adverteix que “la meva reialesa no és com la d’aquest món. Si fos com la d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè no fos lliurat als botxins”. I, en els textos que llegíem diumenge passat, renyava els deixebles, que es barallaven per ocupar els primers llocs al seu regne: “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin els amos. No ha pas de ser així entre vosaltres: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor”. L’ostentació d’influència i de prestigi no són pas el seu estil, sinó tot el contrari; rebutja frontalment qualsevol mena de domini, tot el que faci ferum de poder.
I, si encara no ho haguéssim entès bé, l’episodi que ens conta l’evangeli de Lluc no deixa cap escletxa per a les excuses: és un rei crucificat, que, tenint poder per escapolir-se’n, no ho fa i accepta de morir per donar el  testimoni més indiscutible que viure no vol dir respirar, córrer i posseir tresors, sinó estimar, mantenir-se fidel als compromisos i commoure’s davant el dolor dels altres; tot i estar agonitzant, escolta el company, el perdona i li promet vida per sempre.
Els fets i les paraules són ben palesos. Seria bo que reconeguéssim quins tripijocs hem hagut de fer per amortir les seves exigències i poder organitzar la vida personal i col·lectiva, sense gaires remordiments, cap a una direcció totalment contrària. Busquem la felicitat, la primacia i l’excel·lència per camins ben diferents. Hem decidit que és molt més satisfactori de comportar-nos com els governants de les nacions, que les dominen com si en fossin els amos i intenten amb qualsevol mitjà de mantenir-les sotmeses. Ens resulta més gratificant dominar, presumir, exhibir èxits i riqueses i rebre reverències de tots costats.
Hem de canviar radicalment d’opció, si volem dirigir amb sinceritat al Pare les peticions que ens va ensenyar Jesús: “Vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Ell ja l’ha fet arribar fins a nosaltres el seu Regne, ja ha plantat la tenda entre nosaltres; això no hem pas de demanar-li-ho, ja està fet. El que li hem de demanar és que cadascú esdevingui ciutadà fidel d’aquest Regne i que busqui la primacia, l’excel·lència i la felicitat en el servei, en la compassió i en l’esforç permanent a favor de la llibertat i de la igualtat social de totes les persones.
Fixeu-vos que no es tracta pas de renunciar a l’ambició de ser els primers i de ser importants, sinó de redreçar aquesta ambició cap a objectius veritablement nobles i solidaris, de manera que els altres no hagin de pagar les nostres conquestes amb la pèrdua de la dignitat, sinó que puguin acomplir en la mateixa mesura els seus anhels de progrés i de plenitud.
Quan Jesús diu a Pilat “la meva missió és la ser testimoni de la veritat i tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”, Pilat li pregunta: “I la veritat, què és?”. En aquell moment la pregunta queda sense resposta. Seria bo de fer-nos-la nosaltres; com hi respondríem? La veritat és el que sentim, el que pensem, el que toquem, el que veiem? La veritat és el que sent Jesús, el que pensa Jesús, el que veu Jesús; ell ho afirma amb contundència: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

La seva proposta fonamental és precisament aquesta: feu confiança en la meva veritat, que sovint contradiu les vostres petites veritats. Per això diem que el Regne de Jesús és Regne de veritat. I, si volem que aquest Regne arreli a fons al món, cal que creguem en la seva veritat i que, amb el nostre testimoni, acompanyem els altres a creure i a viure segons la veritat de Jesús, que no consisteix en unes afirmacions que cal entendre i guardar a la memòria, sinó en la coincidència d’una visió del món i d’una actuació quotidiana ajustada al projecte de Déu, que mena tots els homes i dones cap a la felicitat i la vida plena.