www.terraprims.com
 
 

 

 

El títol just i el protagonista indiscutible de la paràbola que acabem de llegir és la misericòrdia sense límits del Pare. El que hem de remarcar, doncs, en primer lloc són els detalls en la conducta del pare: es neguiteja per l’allunyament del fill, surt cada dia a la terrassa per albirar-ne el retorn, no li deixa ni obrir la boca amb les abraçades i petons, el vesteix de porpra i domàs, li posa l’anell d’or, convoca una gran festa per celebrar-ho ... És l’experiència d’aquella proclama de Jesús: “Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi  que per cent persones que es creguin justes i no trobin de què penedir-se”. Aquest és el nostre Déu, misericòrdia i bondat infinites, que frisa només per abocar-les sobre els seus fills.
El veiem i el sentim sempre així o hi encavalquem sovint imatges que generen més temor que amor? Jutge implacable, castigador justicier, Senyor dominador i tirànic, mag capriciós que reparteix favors i desgràcies arbitràriament...
Ell espera que la nostra resposta sigui l’agraïment i la confiança absoluta, la certesa que tot el que ens dóna i passa és bo, és una crida a costar-nos a ell i a no moure’ns de la seva falda, ja que només aquí podem ser feliços.
Seria profitós que poséssim en comú les experiències d’aquests sentiments: en quines ocasions ens costa més de tenir-ho present, quines ajudes ens resulten eficaces per aconseguir-ho, com ens ajuden o estorben les persones més pròximes i les situacions més quotidianes, en el treball, en la família, en el lleure, a les botigues, al carrer...
Un cop posat en relleu aquest missatge fonamental, també convé fixar-se en la conducta del fill rebel i penedit.
En què consisteix el pecat, el seu i el nostre, el pecat més greu i roí? El fill reclama per a ell el que és de tota la família, s’ho emporta i s’ho gasta en profit propi, en disbauxes i plaers personals. Sostreu del fons comú la part que considera seva i priva la comunitat de la seva aportació econòmica i personal. Des d’aquesta perspectiva, algú gosaria dir que no és pecador? L’assumpte encara és més greu quan no solament ho fem, sinó que ho justifiquem amb raonaments d’aparença lògica: s’ha de donar a cadascú el que sigui seu, la propietat privada és intocable, tinc el dret i el deure de defensar el que m’he guanyat amb suors i llàgrimes... Recordem que els primers cristians no deien que fos seu res del que tenien i que Jesús ens exigeix amb insistència la generositat i el despreniment.
És just, per tant, de reconèixer el nostre pecat d’ambició i gasiveria i de disposar-nos a donar una gran alegria al Pare amb el nostre penediment. Ens hi ajudaria molt la sinceritat de dir en veu alta les excuses que fem servir per evadir les responsabilitats i revisar les conductes concretes en què ens assemblem al fill que va dilapidar l’herència en profit propi.
El moment decisiu per a la conversió és aquell en què el fill es mor de fam i es recorda de l’abundància de què gaudia al costat del pare. Difícilment ens podrem convertir si no passem per aquesta experiència de fracàs i de frustració, que no es fa asfixiant pel sol fet d’haver-hi arribat, sinó per la tossuderia de no iniciar-ne la sortida. Haver caigut és un mal, però la seva malícia va minvant a mesura que mantenim la voluntat d’aixecar-nos i de restar drets. Es tracta de mantenir amb la mateixa decisió del fill el compromís de refer-se: “Aniré a trobar el meu pare i li diré...”
Potser és que estem massa satisfets i ens sentim massa còmodes amb el que tenim. Hi ha una benaurança que ens podria desvetllar: “Feliços els que tenen fam i set de ser justos...” Valdria la pena de comentar quins estímuls creieu que serien eficaços perquè cadascú iniciés aquest viatge de tornada als braços del Pare i com ens els podríem encomanar.
Donem també una ullada a la protesta engelosida del germà. Ell tampoc no entén l’amor del pare. El retret que li fa mereix que el sospesem amb calma: “Fill, tu sempre ets amb mi i tot el que jo tinc és teu”. Tot el que és de Déu és nostre, de tots els que vivim amb Ell. Tot el que Déu és i té és nostre, de tots. Ens adonem d’aquesta riquesa immensa? La valorem com cal? Què més podem desitjar o tenir?

Aquesta és la segona part del missatge essencial de la paràbola: la joia i la pau només són al costat de Déu, només les trobarem a la casa del Pare, en la mesura que visquem com a fills seus, trepitjant els passos de Jesús, el germà gran; ell és el camí, la veritat i la vida.

 
     

 

 

 

  • www.terraprims.com