vertigen interior
 

Malmesos caminen - uns dies obscurs.
Quan tornen les barques, - les xarxes són buides,
les mans foradades - els hams sense esquer.
No sé comptar els fruits, - no trobo balances;
només m’arrossego - sense esma ni llum.  

 

Estic trasbalsat. - El cos se m’esberla.
La sang del meu pit - no troba la calma.
Sovint tinc mareig. - El món dóna voltes.
Les cames tremolen      . - Els peus se m’enfonsen,
quan vull caminar, - fugint dels fantasmes.

 

Estic prenyat. És possible?
Hi ha algú dins meu. Qui deu ser?
Intenta eixir. Què desitja?
És tot anhel. No té espera.

 

L’han engendrat quan dormia
àngels i folls amics meus.
Quan dins del llit s’esmunyien,
he percebut àcids plers.

 

Si pogués guardar-lo sempre
en la fosca del meu ventre!
No estaria mai més sol
i cap núvol me’l prendria.
És inútil! No ho puc fer.
Jo mateix l’estic nodrint
perquè creixi i pugui veure
la claror del cel roent
i sentir la pluja fèrtil
i tastar el vi dels amics.

 

Ni avui, que viu solament
només perquè jo el faig viure
pot ser un secret exclusiu!

La gent, quan passo, em remira,
volent que els hàbits es tornin
capses de vidre que els retin
la intimitat per jutjar-la

No se’ls acut que un somriure
projectarà raigs de joia;
que esdevindrà espurna encesa,
que esclatarà per arreu
la llum d’un far resplendent.

Han ensorrat els seus somnis.
S’han esquinçat punys i músculs
edificant nous refugis
contra els envans rutinaris.

 

Ara recerquen conhort
amb uniformes de cendra
i defensant els castells
amb escamots i lleis santes.

 

Covards, així, a la vesprada,
els dies compten del part.
Embrutarien l’ensenya
si dins la llar acollissin
un fill bastard amb ulls blaus.

 

Un altre cop quedarien
nus de recers i de roba.
A cada rauxa caldria
refer respostes sinceres
al ronc del temps i de l’aigua

 

Sabré obrir les meves cuixes,
empenyent-lo fora meu,
estrenyent les dents amb ràbia,
sens marcar-lo amb les ferides
del portal tens i esquifit?
Sóc covard i ple de nafres;
el seu front ha de ser net
com l’albada i el ponent
o el xisclet de tramuntana.

 

Quan, abillat de sang, neixi
i esclati el plor de victòria,
serà novella la vida?

 

Seré de nou, com abans,
segur davant dels sotracs,
quan lliuri, las, el tresor
i el llast espolsi per sempre,
feixuc de fruita madura,
abans no es trenquin les branques?

 

O estic damnat a parir
per sempre, sense repòs,
esclau comprat per la llum,
abella enclosa en la mel?
Quin corc tan negre i cruel!
Que dolç i fresc és el bàlsam!

 

Naixerà petit i feble,
despullat i trencadís.
Deixaran que el gra floreixi?

 

Tot seran ulls per mirar-lo;
massa boques per besar-lo,
corrompent amb l’alè tèrbol
l’aire pur que necessita.
Massa mans, massa xivarri
per refer-se de la brega.

 

Tots voldran fer-li de pare
i emmotllar-lo al seu bell somni,
oblidant que el riu que neix
als cimals de monts feréstecs
va dreçant el seu camí
per tiranys i valls secrets.

Sols així tothora es fa
meravella, obra i ressò
del gran ésser que el bressola.

Tu tot sol hauràs de vèncer,
de lluitar per no trair-te,
per ser raig i clara petja
del teu cos i del teu cor.
No abandonis mai l’estel
que ha nascut al firmament!

Jo no sé pas on seré,
invisible i present sempre,
lluny de tu, però a dintre teu,
com el sol que tot ho escalfa,
com la neu que tot ho esquerda,
com la pols que tot ho embruta.

Si tens por, plora i mossega.
A la nit cerca la força,
quan el mar sembla de plata.
De les ones pren lliçó:
quan les penyes asfixien
el batec dels seus afanys,
glops d’escuma, irades, giten,
s’escruixeixen i gemeguen;
mai no aturen el combat.

Algun dia trobaràs
veus que amb tu cantaran salms,
els d’un poble que camina
cap al sol que escalfa i cura.
El desert és menys eixut
si pots veure aigua gelada
sota l’ombra d’una tenda,
compartint el pa i les brases.

Et faràs sagaç i adult?
Si esdevens home curull,
para esment en la feblesa
que ha amanit el teu torneig;
que has rebut tot el que tens.
Inquireix de qui i per què.

Sols recorda que la vida
es podreix quan no s’escampa
i corromp matriu i entranyes.

No rebutgis mai la crida
a parir sense repòs,
dolça joia, aspra frisança
de l’esclau que amb ardidesa
trenca cordes i cadenes.
Resta sempre servidor
de la font que l’ha vist néixer.

Perd, què hi fa, el nom dels teus pares.
No reneguis, però, mai,
inefable mesquinesa,
de crear amb cisell i escarpra
dintre teu un cos de mare.

 
 
 
 
 
 
 
 

Setembre 1974

Refet l’octubre de 2007

Homenatge al Centre Escolar Empordà,
que va funcionar a Santa Margarida
el curs 1974 - 1975