la vida té mil vestits
 

Tota una tarda de núvols
(potser ha passat més estona)
m’ha repetit el teu nom.

 

Sé que t’esmunys com les serps,
si mans roïnes s’acosten,
que mai ningú t’ha abastat.

Mes t’he esperat llargues hores,
calm vora el mar embravit,
fins que has deixat tes petjades
prop del camí costerut.

 

T’he vist vestida amb mil robes;
mil jocs tenia el teu cos.
No pots portar cada dia
nimbe que el temps ha marcit.

 

Figures lleugeres - vibrants de color,
uns llavis besant-se, - vermells com les roses;
ulls blaus que sembraven - arreu llum i llàgrimes
es mouen feliços - en la fràgil dansa.

Paraules audaces -        rompent el silenci,
regust a la boca - de most envellit,
remor d’ones verdes - com vols d’oreneta,
cançons de muntanya - dins la tramuntana,
perfums de taronja - retent-te homenatge.

 

Gran joc on les cartes - barregen la sort,
sentint a les venes - el goig de trobar-te
i el risc de tenir-te - fonent-te a les mans.
Enmig de les ombres, - la por i el desig.
Cristall, tu m’encises - amb aspres arestes.

 

Només són vestits - de porpra i de festa,
que portes sovint - en els teus passeigs
pel món expectant - cobert de misèria.
Així et veig avui, - princesa inefable,
vestida i feliç, - coberta d’ufana,
quan passes prop meu - deixant tes petjades.

 

 

No sé si series tan bella
corrent tota nua pels pobles
davant de la gent que devora
només carn i circ i platxèria.

 

Potser solament et despulles
de nit, dins el llit nupcial;
així els teus amics que t’esposen
mai tenen del tot el teu cos.

 

El gaudi profund que tu els dónes
desperta tan sols el neguit
de viure demà, una altra volta,
l’instant amarat d’incertesa.

 

Tens el cos sembrat de flors,
ple de noms gravats al foc:
llibertat, amor, servei,
veritat i pau, justícia.

O, tal volta, n’hi ha un de sol,
que enfosqueix tota la resta.
És idèntic el teu nom
al d’aquell que m’ha engendrat?

Portes, vida, a les entranyes
el mateix nom del meu déu,
que m’ha fet capaç de veure’t?

 

Amb mil vestits abillada,
donzella captivadora,
has fet morir en un instant
la trista tarda de núvols.

 

No deixis que l’embolcall
distregui el delit del cor.
Permet-me avui que en la fosca
frueixi a pler del cos nu.

 
 
 
 
 
 
 
 

Setembre 1973

Retocat el setembre de 2007