cant a la vida
 

El soroll m’ensordeix bon punt arribo,
reblidor de l’espai i del camí.
Només sento el ressò, ple de cançons,
colpidores, tiranes, absorbents.

 

La claror m’enlluerna i m’encadena
i transforma el meu cos en ulls gegants,
encisats per l’escuma juganera
que rodola entre els còdols irisats;
és el vals on projecta les mil cares
el follet que batega per la vall.

L’aigua arreu és present, l’aigua i la vida;
no hi ha res que ablaneixi sa presència.
Brolla ufana, curulla de gaubança.
No és possible fugir del seu embat
ni oblidar que domina tot l’espai.

 

Neix la vida als racons més esquinçats
i teixeix al desert fràgils catifes.
Com sagnant, dels congostos es desglaça.
Agombola amb l’oreig tendres vedells.
Amatent, recobreix tots els silencis.
Deixondeix, generosa, els vells anhels.

 

D’on sorgeix tanta vida, tanta força?
Qui n’està tan curull fins a vessar,
que l’escampa tostemps sense mesura?
Mai no mor? La deu d’aigua no s’esgota?

Tots els noms es barregen a l’uníson.
És la vida que corre als quatre vents.
És l’amor que es disfressa de mil notes.
És la pau que obre els braços a tothom.
És l’alè que confia amb nou deliri
en l’empenta florent d’un bell demà
on el goig regarà tots els erols
i la por sempre més recularà.

L’aire, doncs, du la vida com un nunci
i la filtra a la pell com un follet;
tramuntana arrauxada, gela i talla
i s’aferra a la sang per fecundar-la.

És llavors quan l’infant troba el bressol,
temorenc, dins el ventre, tot desig;
gran miracle a les mans, petita fada,
nu del tot, cobejós, rebrot del cel.

 

Cal mirar quin senyal porta?
Cal refer el camí perdut
que l’ha dut fins a nosaltres?
O, només, els ulls oberts
i els seus braços, belles branques
pidolant el fruit madur?

 

No tinc temps de mirar el cel.
S’ha encongit a casa meva
l’horitzó rogenc i clar.
No estem sols; tenim la vida
que ens eixorda i ens colpeix.

 

Torna l’aigua amb ses imatges
i somnio en el demà.
Quan ell prengui jou i regnes
per solcar terra i onades
deixarà darrere seu
la reguera d’un amor,
ferm reclam per a altres lleves.

 

Quan Déu surti a la finestra
i contempli el món obscur,
hi veurà un estel d’argila
i un torrent enjogassat
que pareix verdes muntanyes
i refila mots ardits.

Cada cop que neix un nen,
Ell confia que serà
nova arrel de la Bondat,
del que és Just i de la Pau;
construeix una gran casa
i un jardí amb flaires de vent;
i sorgeix la terra nova
on viuran tots els seus fills

 
 
 
 
 
 
 
 

8 de juny de 1972

Refet l’agost de 2007