no fugis, encara
 

M’he quedat amb les mans buides,
pidolant el teu alè,
que sovint em recordava,
suaument, sense paraules
que jo no era pas estèril,
ni corsec ni absurd paràsit;
que era idoni per fer créixer
constantment al meu entorn
vida i joia, pau i amor.

Ha nascut també tot d’una,
no sé d’on ni sé per què,
el neguit trasbalsador
que malmet amb traïment
el record dels moments dolços.

Potser sí t’asfixiaves:
la mà tèbia marcia
la poncella tendra i fresca.

 

El plomatge ja és prou fort,
els teus ulls són prou oberts.
No et retinguis, si la pena
ha de rompre el teus esguard.

 

El trepig que ressonava
i els bassals que s’esmunyien
preguntaven què em passava
quan cercava el balb silenci
i els petons de l’aire fred.

És segur que el ver amor,
el que trempa el cor dels homes,
ha d’urpar, també sens cura,
les persones que jo estimo?

 

És possible estimar algú,
compartir somnis i bregues
i saber que vol fugir,
sens que et sagni el cor a dolls?

Puc nuar els punts que s’escorren?
Cal restar test com un soc,
emmudit com un penyal,
per no estrènyer les cadenes
o entorpir el vol arrauxat?

 

La calma sempre retorna;
l’esglai només és un tro.
D’un cop no es trenca la vida;
reneix tot prest un rebrot.

 

L’amor, la vida, la joia
no es perden mai en un dia
ni es fonen sols per un llamp.
Si ens donen goig que penetra
el moll de l’ésser ressec,
de sobte poden fugir?

No tinguis por d’estimar
ni temis ser vora meu.
No vull ni puc posseir-te;
no vull que moris per mi.

Contempla el món; que bonic!
Escolta quants crits rebels;
olora fort el salobre
de les suors que el componen.

No facis valls entorn teu,
muralles tosques d’ivori,
per jeure mentre xaleu
i aneu llanguint, tot jugant
a beure glops d’encanteri.

No tanquis mai les mans franques
ni el cor als nobles anhels.
Veuràs com, mentre tu passes,
floreixen noves poncelles,
el mar s’irisa, tranquil,
i el cel llueix, ple d’estrelles.

Sempre seré al teu costat.
Deixondiré la teva esma.
Quan contendeixis, sabré
que, amb tu, jo abasto la llum;
que val la pena estimar,
tot i que, mentre s’estima,
els viaranys que es trepitgen
retinguin gotes de sang.

Si vols emprendre volada,
salpar vers fites llunyanes,
amb altres socis o sola,
llavors, no siguis covarda.

Des de la platja veuré
el nard que al cel ascendeix,
el cant que l’aire perfuma.
L’oreig, cofoi, difondrà
manyagues tendres i gràcils,
que eixugaran els gemecs
i calmaran l’àcid dol.

 
 
 
 
 
 
 
 

Epifania del Senyor, 1972

Refet l’agost de 2007