vora el desert
 

Assegut a la sorra ataronjada,
on els peus es cobreixen i s’envesquen,
amb la llum just desperta al cel encès,
un murmuri alça el vol amb timidesa
tot cercant ressons càlids d’empatia.

Coneix bé els camins dels llangardaixos,
escarbats, ratolins i gats salvatges
que als ermots esgarrapen l’aspra saba
com la sang que el desert, cruel, devora,
com l’alè que s’escola entre esbarzers.

El meu nom, dur i rebec al seu llenguatge,
somrient a la duna escriu benèvol.
El seu nom surt lleuger dels dits ressecs
com les serps encantades per la música.
Dansen junts el breu pas d’una sardana.

Trenta estius l’han clavat a l’erma estepa.
Li han cremat pell i cor amb traïdoria.
No té res; només ulls per mirar enllà
i un corcó de gest murri i sorneguer
per picar petits grans d’almoina avara.

Corre el riu, jogasser com la gasela.
S’arrauleix, salta i fuig, esclata i plora.
Treu el cap per sembrar quatre brins d’herba
i covar cecs neguits d’avarar el rai,
d’engolir l’horitzó del gran oasi.

Hi ha una flor encerclada entre les dunes.
Com l’alosa del niu pretén fugir,
encalçant bells miratges emboirats
que rebufen sense esma ni camí,
però atien les ales presoneres.

Com la brisa de l’alba, és fresca i tendra;
com el rou, el crostam estovaria,
pebre i sal per al tedi del capvespre.
- “Pren l’anell, encanteri de les goges,
cadenat per als somnis fugissers”.

- “No és moment d’encetar nous refrigeris
ni d’obrir nous senders de fita incerta.
És moment de remuc serè i fidel,
de lligar rosses garbes amb mà ferma,
de no perdre el solc clar del Gran Estel”.

 
 
 
 
 
 
 
 

Merzuga (Erfoud), octubre 2006