CAmí de dos dies
 

Les ones del mar amb fúria trenquen.
Les roques, sentint de prop la tempesta,
no poden fugir ni es queixen ni moren;
mes ploren amb dol la vida robada.

Són altes, cruels; arrenquen ferotges.
Són baixes, silents; amaguen sagetes.
No xisclen al vent ni espanten la caça.
Fereixen el pit; rapinyen la pau.

El dia era clar, curull d’esperança,
de música i cel. La vida vessava.
L’onada trencà la joia i el sol.
El crit irrompé com tro de revenja.

De lluny arribà; tothom el sentia.
Oïdes d’esglai, mon cos tremolava.
El torb era foll; ho deia amb despit
adés i ara: Mort! Es mort! Ara és mort!

L’he vist reposant, absent i tranquil.
Ha clos els seus ulls fitant cel enllà.
Els llavis són muts, no parlen ni riuen.
El gel del seu front sadolla l’estança.

Tot just clarejava; encara era gris.
Cruixits, compassius, el arbres no xisclen.
Ocells van cantant. La pau ja rebrota.
Ja veig els amics obrir-se al meu dol.

Jamai han pogut guardar el seu botí,
son regne afermar la nit, la paüra.
En breu altres ulls també han vessat llàgrimes;
amb pressa altres mans escalfen les meves

Sovint algun cor m’ha dat son caliu,
batent al compàs del meu cor feixuc,
que, moix i ferit, sagnava en silenci.
És fàcil ser fort, quan mai no estàs sol.

Les ones, rabents, batien les roques,
vessant-hi la sal, l’escuma i el plor,
com nuncis fidels, ardides, punyents.
Són blaves de cel; són negres de por.

Desperta a ponent l’onada gegant,
vermella de foc, muntant la tempesta.
És plena d’estels, només llunyania;
és clara, desig, anhel i certesa.

Fretura volar, prenyada de veu.
Ressona el seu clam, clarí triomfant.
Les veus, massa plors, aturen son pas.
Algú ja la sent; la mira amb recel.

Per fi vaig sentir l’avís salvador,
anunci joiós, cercant cada orella.
Arriba la pau, conhort, el Consol.
Arreu neix la llum: Viu! Ara és Viu! Viu!

L’onada ha vençut, s’ajaça a la platja.
Estic xop de sal, de veu, d’amistat.
El cos, tan ressec, amb pressa es desvetlla.
Els crits de la mort només són murmuri.

Tot jo m’he estremit de por i goig alhora,
volent repetir-ho als ulls expectants.
Potser m’han cregut; potser és massa gran
la vida, la mort, l’amor, l’esperança!

Les onades ja s’han fos.
A la sorra hi ha silenci,
mes les roques xiuxiuegen.
Fins al vent parlen els arbres.
Els ocells canten arreu.

I les voltes de l’església
ho han sentit esbalaïdes
i no volen pas guardar-s’ho.
Els ulls brillen sense llàgrimes.
No hi ha cor que callar pugui.
La Veu romp amb gosadia,
l’Amic diu la gran notícia:
Ha assolit la pau per sempre!
No ha perdut pas l’existència;
ha mudat només de casa!

 
 
 
 
 
 

El pare va morir el 22 d’agost de 1971

Setembre 1971

Refet l’agost de 2007