OBRE VELA
 

He esclatat un terratrèmol
prop d’un arbre que jo estimo,
amb qui havíem compartit,
amb somriures i sotsobres,
breus espurnes del gran foc.

Ara bleixa amb desesper;
entrenyora els verds rebrots
que, després de llargues lluites,
encetaven les poncelles
d’una fruita ronsejant.

El brancatge s’ha esberlat,
ple de nafres i buit d’esma;
exigeix una resposta
per al tronc que resta cec,
però el torb s’ha endut els mots.

Dins la gola de la nit
només s’ouen secs murmuris
de mil ales que transporten
lleus sements assedegades
d’un dolç niu on engendrar
cants d’ocell i deus gemades.

La gelor de les ferides
ensordeix el cor malalt,
que se sent vençut i inerme;
els seus ulls envidriats
només clissen ombres lúgubres
dels seus somnis migpartits.

El soroll es torna dansa
d’un esbart xop de rosada,
que el vesteix amb els colors
d’una fràgil melodia,
que fa néixer en vells estigmes
nous records iridescents.

Son els àngels contumaços
que desvetllen saba fresca
del rebost més entranyat,
per forçar el bes amorós
de les fèrtils papallones
i el pistil farcit de zel.

No et corsequis, soc munífic,
rumiant passades vetlles
del camí que t’ha urpejat:
t’ha rapit glops de sant tèbia,
mes t’ha fet verger florent.

L’horitzó encara et reclama
un esguard despert i clar
per nodrir la llum de l’alba
sobre el sostre que heu bastit
a dos cors i a quatre braços.

Lleva l’àncora feixuga,
obre vela cap al nord;
que t’hi empeny el vent esplèndid,
enfortit amb la presència
del company amb qui l’ordires.

 

 
 
 
 
 
 
 
 

Roses, 10 de novembre de 1989
Retocat el maig de 2010