esvelta gasela
 

Esvelta gasela – que solques la gespa,
cercant delerosa – els cims i la lluna,
bastint la talaia – des d’on puguis tòrcer
la mar turbulenta – que banya els teus peus.

Tu creixes bledana – amb l’òptima saba
dels brots que devores – amb fam incansable.
Et fas la teva arna – amb l’auri i dolç nèctar
del pol·len que et brinden – les flors més fragants.

Les galtes et lluen – amb l’arc de llum tensa
de l’iris astral – que bat el teu rostre.
El cor et batega – amb l’aire benigne
del riu que acarona – tos peus ballarins.

Les tiges tendreres – i el líquid nutrici,
La brisa serena – i els raigs de la lluna
El cos et regalen – sens urc ni temença,
t’empenyen enlaire – amb braços forçuts.

Abraça les toies – que resten marcides
quan passes, gallarda, - mostrant galopada.
Acotxa les pedres – que, airoses, s’esberlen
amb l’urpa feixuga - del teu caminar.

Escalfa amb ton hàlit – els cossos malmesos
que esgoten llurs brases – posant lleus catifes
quan corres fadada – vers l’astre enigmàtic
que t’ha fetillat – en somnis d’estiu.

L’olor dels teus pètals – que el seny embriaga
sorgeix d’arrels fondes – que el sol no il·lumina
i, cegues, esperen – l’espurna de joia
que vessen tos llavis – de nítids robins.

Curulla la copa – del teu fat il·lustre
de cims i d’estrelles, – de cants i de danses.
Retorna el most jove – a l’àrida terra
que ha fet germinar – el teu bell escalf!

 


 
 
 
 
 
 
 
 

Roses, 17 de setembre 1987