el teu nom
 

Deu anys ja fa que arribava
al port immens ple de barques
un bot petit, titil·lant,
com el polsim del llevat,
com un granet de mostassa.

L’onada dolça el bressava.
Braços cansats l’estrenyien
d’un cos valent i inquiet,
que, amb bleixos prenys de frisança,
per l’armador sospirava.

Poms de llorer el coronaven
pel llarg viatge vençut.
Encara els trons retrunyien,
de la incertesa i el dubte,
i els llamps, roents de gaubança.

Blanes cançons ressonaven,
himnes silents i maldestres,
que, ebris de goig, no trobaven
el bon camí que els duria
als dos jardins que estimava.

I, amb les xamoses bressades,
el fresc perfum de les roses
i el mormoleig de les cobles,
van instaurar-se uns fermalls
que costarà molt de rompre.

Compto els moments que han passat
del teu rellotge i del nostre.
Tu vas collint les espigues,
sense saber ni tan sols
a quina sitja pertanyen.

Bagues i llums vas pintant
al quadre airós del teu rostre
amb els pinzells que hem parat
en hores tenses, curulles
de tremoloses follies.

Dorms a la falda, cofoi,
on trobes besos i empara.
Quan us contemplo, encisat,
m’esclata el pit d’impotència,
car m’han tallat la drecera.

Tot el que veus et captiva
i et cal fruir sense límits.
No et lleu d’aprendre a llegir
als ulls porucs, clars i tendres,
la sang que porten tes venes.

Mentre els repasso m’escruixo,
aquests deu anys que has crescut,
quan penso el preu que m’imposen
per no trencar les cadenes
quan em calia més força.

Grumet feliç que tresqueges
per l’arborada flamant
del bot que prest menaràs,
busca les fites exactes
que han de marcar la travessa.

Esguarda el cel i escodrinya
dels temps futurs les penyores:
escolta els mots dels patricis
que, en l’agre goig de donar-se,
han assolit Saviesa.

Esvelts ocells et distreuen,
lluny se t’enduen la pensa:
ells sempre troben el niu.
Que no s’esmunyi la vida
del teu sedàs, sense gra.

Ets sols promeses que coven
somnis incerts, neguitosos.
Quin sol farà que poncellis?
Quin riu fecund regarà
els tendres llucs que ara broten?

Vagi cap a on vagi el teu rumb,
mai no perdràs la semblança
ni jo fondré mai el motlle
d’aquell retrat tan secret
que amb zel retinc al joier.


 
 
 
 
 
 
 
 

17 de setembre de 1987

Retocat el juliol de 2009