amor estrany
 

Em té un amor estrany,
insòlit com la flor
que neix a les geleres.

Arrela on tots expiren,
fineix on tots rebroten,
s’amaga on tots esclaten.

Em té un amor que viu
d’instants embogidors
fruïts en temps incerts.

 

Si em sento sol i et crido,
tu tens les mans i el cos
curulls de fressa ingrata.
Llavors, gaudeixo amb calma,
pensant que vesses gotes
del nèctar que hem pastat.

Quan volto atrafegat,
vetllant febles somriures,
no et sento, si és que em crides.
El teu fidel alè,
suau, venta les veles
del bot que hem cisellat.

Quan penso assolellar-me,
bressat pel teu oreig,
hi ha llaços que ens separen.
El cant de bells efluvis
que emet la flor secreta
està present arreu.

Quan tu sedegues l’ambre
roent del meu pelatge,
et bat ma lassitud.
Ja saps que torno feble
del camp on he sembrat
saons que hem curat junts.

Si els teus recels irrita
la meva cobejança
d’infant malalt de rauxa,
no oblidis que ha llevat
al sol afrodisíac
que abranda ta follia.

Quan ets al meu abast,
només pot esmunyir-se
dels jutges implacables
el somni agosarat
que amb joia et posseeix,
seguint tos ulls encesos.

Quan copso el teu neguit,
amb cara de mots aspres
i bufs de tramuntana,
sovint només em resta
l’amarga espera buida
que aviva el teu record.

 

Amor estrany, estrella titil·lant.
Amor llunyà, perfum de dolces gotes.
Amor silent, ventim de vol suau.
Amor fugaç, trofeu d’hores comptades.
Amor serè, racó d’eterns calius.
Amor orat, beuratge d’altres vides.
Amor audaç, soldat que sempre vetlla.
Amor salat, sabor de most i d’ones.

Amor, que romps punyents barreres,
que portes sempre al cor rebec
estels i sang. Amor estrany.

 
 
 
 
 
 
 
 

Roses, setembre de 1985

Retocat el juny de 2009