englantina fugissera
 

Ja fa temps que pelegrino
vers un cel llampurnejant
que em captiva cada dia,
m’engrillona al seu encís.

Quan em llevo, ja em recorda
que el camí només s’escurça
si hi avanço amb els companys,
si hi engresco una gran flota.

Ja fa temps que m’hi escarrasso
i sovint cuitem el pas,
mes hi ha nits que són molt llargues,
quan l’estel se’n va a dormir.

Tinc la pell brunyida i llora
i he tastat dolces viandes.
Tinc les mans aspres i brutes
dels fangars que he travessat.

Porto el cos ple de durícies
i el cor sagna a borbollades.
El gregal abranda el foc
i també colga les brases.

He guanyat cims enlairats
i he begut en deus xamoses.
Ells m’han fet més cobejós,
elles dut noves febrades.

Per ço cerco, delerós,
molt sovint injustament,
qui apedaci la carn viva
que han fendit els esbarzers.

Cerco, flors, perfums i aurores
que apaivaguin el neguit
que un malastre barroer
va abrivant furtivament.

Si una bella fada amiga
posa bresca al meu capçal,
la contesa tenebrosa
esdevé torneig festiu.


He trobat una englantina
amb el nom fet d’alba i nacre
i els cabells tèrbols de nimfa,
de cos fràgil com l’atzur

De vegades, tot m’hi encanto
i m’oblido de l’estel.
De vegades m’asfixia
el perfum del seu pistil.

La mà corre a amanyagar-la
i el desig encén mos llavis,
quan la dolça marinada
agombola la tardor.

El temor em barra el pas
de marcir-la amb la bafada
del meu cos eixarreït,
de xuclar el sol que la daura.

I me’n vaig amb la recança
de reveure el seu fulgor.
Quan la senda tomba el caire
i la pols me l’ha amagada,
ja l’albiro al nou fondal.

 
 
 
 
 
 
 
 

Roses 10 de juny 1984

Retocat l'agost de 2008