tot pujant la muntanya
 

Sento l’aire espesseït
i les roques que me’l roben,
mentre enfilo la tartera
per petjar els merlets altius.

Sento un corc agre a la gola
que m’asseca la saliva
xardorós com l’alenada
del voltor d’ull famolenc.

Penso en tu, quan els batecs
del meu cor perden el ritme,
tot prement-me fora seny
per dissoldre les fronteres.

Penso en tu, que encens la set
cada cop que em deixes beure
a la deu del teu celler,
mentre es fonen els secrets.

Sento veus, quan res no parla.
Les paraules, fades i ermes,
s’han solat a la vall fosca
perquè els ulls copsin els càntics.

Sento agulles d’aigua freda,
barrejades amb l’encís
dels estanys de vidre i algues,
abraçats a les geleres.

Penso en tu, quan les paraules
es desfan tossudament,
per deixar la via lliure
al bleix balb que m’inebria.

Penso en tu, que em deixondeixes
del sobec envellidor
tan sovint amb les fiblades
del teu ésser inquietant.
Sento créixer en mi el vertigen,
quan les timbes m’ofereixen
el dentat molat pels llamps.

Sento els raigs de llum creguda
que em rosteixen les parpelles,
quan m’assec al pic més alt.

Sento els llavis que somriuen
i la testa ensuperbida,
quan els cims tinc als meus peus.

Penso en tu, car els camins
que hem seguit, tots s’esbardellen
per barrar-nos el retorn.

Penso en tu, que em cauteritzes
les ferides amb la brasa
del teu cos enjogassat.
Penso en tu, quan m’afalagues
amb el teu goig esclatant
de princesa conquerida.

Sento el pler, serè i tranquil,
de la fruita assaborida.
Sento el cos llassat i tèrbol
per l’esforç de la contesa.
Sento el cor segur i ardit
vencedor a la dura prova.

Penso en tu, quan abastem
dolços fruits a la vesprada.
Penso en tu i en els llargs anys
que han calgut d’aprenentatge.

Penso en tu, amb qui he de sembrar
cabassats de llavors fèrtils
que floreixin, frec a frec
d’altres tiges poncellades,
que han regat companys i amics.

     

 
 
 
 
 
 
 
 

Setembre 1982

Retocat l'agost de 2008