ara ho sé
 

Ara, que moren les fulles groguenques,
sé que han viscut llargs moments verdejants.
Ara, que veig els grans cims escorxats,
sé que portaven mantells titil·lants.

Al camp s’assequen ben  tost les roselles;
mes, què seria sense elles el camp?
Al prat s’ofeguen les tendres poncelles;
Mes, què tindria sense elles el prat?

Quan els meus ulls han perdut els estels,
puc recordar llongues hores de llum.
Quan els meus llavis sedegen de fred,
puc fer reviure grans glops de perfum.

Ara, que miro el camí costerut,
sé que he sembrat munts d’espigues ufanes.
Ara, que sento el dolor cantellut,
sé que he avançat cap a fites bledanes.

Al cor s’esmuny massa prest la rialla;
mes, com viuria sense elles el cor?
Al pit es fon l’abrandada troballa;
Mes, com batria sense elles el pit?

Quan estic sol i la por m’afligeix,
puc recordar fets d’amor que no enganyen.
Quan em crec buit descobrint mes arestes,
puc contemplar els socs ressecs, com ja tanyen.

   

 
 
 
 
 
 
 
 

Novembre 1980

Retocat l'agost de 2008