com l'olivera
 

Ningú no sap qui l’ha plantada
ni quan va néixer.
S’han escolat els anys i els dies
mentre plovia.
El seu secret s’ha fet rosada
del blau matí.

Només la carn, eixuta i fèrtil,
guarda la petja
i la llavor dels temps fecunds
dins les arrugues.

El seu cos nu, forjat al sol
i a les tempestes,
esguarda, ardit, qualsevol prova.
Res no l’abat.

 

Ha anat sotjant les roques grises
tossudament, a contracor,
guanyant l’espai per viure, audaç,
a cops de sang i glops de fel.

L’esforç fidel ha fet retòrcer
branques i arrels de viu dolor.
El goig agut de veure’s créixer
ha cisellat subtils imatges,
nades, feineres, d’aquest món
per assolir-ne un de més clar.

Ni el ferro fred més endurit
ni el diamant no envairien
el si esclerós de la muntanya
com ella ha fet per aferrar-s’hi.

Ni els llamps roents ni grapes d’home
mai no podran arrabassar-la
del seu bressol, fer i domat,
des d’on somriu a cada estel.

 

Ha triat un racó estrany,
lloc esquerp, ple d’esbarzers.
Cap ocell no hi ha fet niu;
molts hi sesten cada tarda.

Els camins sovint s’esberlen,
sadollats de melangia.
Vells miratges s’hi passegen,
quan la llum és massa clara.

La xardor a voltes l’escalda,
l’aigua a voltes la descalça,
emportant-se terra enllà
l’aliment que adés li manca.

Arrapant-se dins l’escletxa
del penyal verge i monàstic,
s’alça altiva. Hi ha clavat
la senyera de ses fulles.

Sempre són verdes i tendres,
oferint els petits fruits
amb suau gust d’amarguesa
a la set del vianant.

El terrer tot s’estremeix,
un a un tots els seus porus,
pel gran pler de contemplar
l’averany de nous rebrots,
tendres cants de cada dia
a la vida florescent.

 

 
 
 
 
 
 
 
 

Mallorca setembre 1979

Retocat el juny de 2008