desprès d'aquella nit
 

Has estat tu que has fugit d’hora?
En un instant tan breu? No ho sé.
No dels sentits, que encara et reben:
et trobo adés a les botigues
i et veig sovint, tot passejant.

Te n’he allunyat, de mi, tan tost?
Només un gest ha fet estralls?
No ho sé. No pas a gratcient.
Vull parlar amb tu. Vull escoltar-te.
Vull descalçar el mur pressentit.

T’has allunyat? Te n’he allunyat?
Ara no ho sé ni ho sabré mai.
Quelcom és cert: entra calitja,
s’esmuny la faç tan consueta;
no sento el baf del teu alè.


Sento paraules amb colors d’amics
i, quan m’acosto per comprendre els signes,
només ressonen borinors en l’aire.

A voltes crec que ja s’ha post el greuge
i, quan m’assec a assaborir la calma,
la sang rebrolla al tall dels teus ulls grisos.

Molts cops despenc, com un reclam, els mots
Al vol dubtós vers la comuna estança.
Sempre em respon el teu tossut silenci.

He encès un foc per vèncer el fred,
que il·luminés i fos gresol
on calcinar velles escòries.

I ara, astorat, veig com rebenta
per tot arreu, voraç, l’incendi,
engolint murs, saltant fronteres.


He esgarrapat la terra eixuta
per fer-hi eixir la deu preuada
que refresqués els erms estèrils

I ara el torrent, com una allau,
mina els camins de la contrada,
arrabassant les flors dels marges.

Trobí un ocell de bell plomatge,
que omplia el bosc de notes tèbies,
quan, cada nit, moren les veus.

I ara l’espai s’ha fet petit,
s’ha clivellat la gorja alegre,
ha eixit, de cop, subtil presó.


El vent del nord ha desbocat la flama,
un tro d’estiu ha encabritat les aigües,
ha emmalaltit de melangia l’au.

Sóc incapaç de redreçar la vela,
sóc impotent per refermar les fites,
sento esmunyir-se de la mà les regnes.

Esmaperdut pel terratrèmol guit,
perdo el respir i s’arrauleix el cos.
El cor es glaça dins l’hivern bastard.

Els meus ulls cerquen solament un cau
arrecerat on retrobar l’estel
que em deixondeixi per saltar l’abisme.

He de reprendre la travessa encesa
i em cal tibar amb gruixuts lligams l’alforja
per no malmetre la saó sembrada.

Fes-me arribar la veu que ja conec,
sigui quin sigui l’ignorat missatge,
emprant els mots que hem modelat ensems,
xops de suor, tantes vesprades folles.

Digues tan sols
       si ja s’ha marcit la roja poncella,
       si et put la fortor del bleix dels meus llavis,
       si el trau d’una unglada ofega la flaire
       dels àpats sincers que trobes a taula;
       si vols omplir el buit dels meus llargs viatges,
       si és massa feixuc el seny dels meus actes,
       si sents el deler d’exòtics sabors
       que mai no has pogut tastar a la meva horta;
       si et cal, sens retard, guarir les ferides,
       abans de reprendre el ritme comú;
       si vols oblidar, llençar antics fardells,
       per tal d’enfilar-te on l’aire és més net.

Digues tan sols
       si vols començar ben prest a compondre
       el gerro romput tot just fa un instant;
       si vols començar demà, tot seguit,
       a fer camí junts, malgrat l’estretor,
       les dunes i els cards; si vols trempar al foc
       l’arada i el jou que solquin el camp
       on neixin llavors d’espiga granada.

Ningú no podrà trencar el nou pitxer
ni tòrcer el camí fressat a la roca
ni rompre l’einam per al nou conreu.

Hi ha blancs gladiols que esperen un gerro.
Hi ha camps impol·luts que criden petjades
que hi deixin cristalls d’un càntic d’amor.

 
 
 
 
 
 
 
 

setembre - octubre 1978

Refet l'bril de 2008