calfreds d'un hivern terbol
 

Els trons i els sanglots sorgien d’arreu,
auguri segur de greu maltempsada.
Abans de lluitar, jo ja era vençut,
del mal albirat sabent la puixança.

Calia escoltar només el trepig,
missatge palès dels búfals salvatges,
galop enfollit de cents de cavalls.
Trontolla el terrer, la terra grinyola.


La foscor és l’únic mantell;
el silenci, el camarada,
quan s’enfonsen els cairats.
Ja no saps on és el mot
ni el silenci ni la llum
ni la nit que et gela els ossos.

M’arrabassa el vendaval
dels amics, del poble ambigu.
Quan el gest del trist adéu
és tan llarg (el temps ignora),
et sents nu de roba i cants;
el caliu mai no és calent
ni les notes prou airoses.

Mentrestant ja no existeixo.
Hi ha només bocins de mi.
Em dissolc a poc a poc.
Si es desglaça el que em sosté,
si els meus somnis fan vacances,
com puc viure amb les mans lluny
del meu camps, del meu salari?


Hi ha cossos calents que trastegen,
llunyans com fantasmes feudals.
Són vius; cert que sí, però no els palpo.
Hi tinc algun pont discontinu.
No puc bategar al seu costat.

Vaixells amb les xarxes i els homes
recullen el pa de la mar.
Són vius; cert que sí, però no els veig.
M’arriba algun mot emboirat.
No puc captenir el seu afany.

Els cotxes enfilen carrers,
buscant el treball i el jornal.
Són vius; cert que sí, però no els sento.
M’han dit que sovint reben pals.
No puc reforçar el crit rebel.

Les flors i els colors s’exhibeixen,
refilen les aus mil concerts.
Són vius; cert que sí, però no els flairo.
El rastre roman vagarívol.
No puc compartir el seu caliu.

Tresors són aquests que no abasto;
només petits glops, mai cap àpat.
No visc, prou que ho sé, però ho albiro.
Així, a poc a poc es redrecen
les cendres colgades ahir.


Semblava més llarg el viatge,
camí cantellut, que calia
recórrer al compàs de les eines,
l’angoixa clavada a la carn.

Tenia nous guies experts
donant-me la mà forta i càlida;
Però, amb ells, la cursa fa un tomb:
de sobte, fineix l’aventura.

De nou esdevé immediat:
la mar i les postes rogenques,
les llars i els racons que m’esperen,
la pols que ha cobert més petjades.

Temps ha que tot jo m’hi delia,
més ara em sorprenc inquiet,
amb tants de neguits ajornats
que el cor, embotit, perd l’alè.


De cop, un sotrac els desvetlla
i un crit sense seny els alzina.
La porta s’ha obert com un repte,
la llum ha atiat l’abrivada.

Algun morirà per ofec,
seran trepitjats els més febles,
hi haurà a la penombra gemecs,
ferits per la pressa i la por.

Reneix del retorn la pruïja:
el vull ben proper, per demà.
Tinc set i en beuré l’exultança
gustant-hi les gotes de fel.


Per fi he tornat de l’atzarós exili,
del laberint ple de quimeres fàcils,
farcit només de personatges còmics,
inevitables fills del cos invàlid.

Tot assajant els primers passos orfes,
m’he fet present al rotlle incert dels vius.
No s’ha aturat el seu vertigen místic,
per més intents ardits i clars que feia.

M’hi he esmunyit amb risc de perdre l’esma
i m’ha engolit de nou el vell desori.
No sé trobar, dins el garbuix, el clima
dels nervis freds, encarcarats al clos.

Vull recobrar el temps que he perdut fins ara,
atemorit de no encertar el llenguatge
dels nous follets i noves goges nades
al tebi escalf d’altres conreus anònims.

En la recerca aspra m’adono atònit
que el que ha passat no es guanya mai després.
No es pot furtar allò que era viu ahir,
car s’asfixia entre les mans febroses.

Potser només he de respondre al ritme
per caminar amb els ulls prou nets de palla,
per descobrir fatics i goigs companys
dels meus anhels balbucients encara.

M’ha atabalat un munt d’afers inútils,
com un miratge en ple desert fictici.
Ara capeixo, quan s’ha fos la boira,
que un sol treball mereix avui suada.

Del carruatge retenir les regnes,
recuperar el gust d’estar a punt sempre
al truc suau de tantes veus errants,
amb el neguit de poncellar a trenc d’alba.

Tensa és l’espera i l’enutjós silenci,
els peus gelats, el cap bullint a voltes.

No hi ha, però, joia més pura i plena
que fer esclatar un rebrot amb sang germana.

 
 
 
 
 
 
 
 

Roses, setembre 1976

Refet el febrer de 2008