ocell daurat
 

Passejant, vaig trobar un dia
un ocell de cabells rossos,
floc lluent d’estels fugaços,
amanyac dels quatre vents.

Arraulit de por i frisança,
gemegava sa tristesa,
plena d’ombres i de somnis,
quan tot just naixia l’alba.

Què et turmenta que tremoles?
Per què tens gotes de sang
i suors marcint les plomes?
Què et retreu, si, quan t’endoles,
la foscor et corca les ales?

M’angunio per volar
ben amunt, enllà del núvols.
Si pogués vèncer les àligues
quan pledegen i fendeixen
l’huracà desembridat!

Sé que hi ha grans paradisos,
grans jardins i fresques deus.
Sento el crit de l’horitzó.
Tinc el niu massa petit.


Tot són somnis que s’esmunyen,
utopies que no abasto,
pics altius que vull petjar
i no puc posseir encara.

Quan el dia es deixondeix,
cada somni és una llosa,
més feixuga com més veles
dins la nit ha desplegat.

Prou estenc de nit i dia
els meus braços, tot el cos
vers la fita que m’encisa.
Cada cop que aixeco el vol,
m’entrebanco amb esbarzers,
hi ha cadenes que em retenen
o barrots que asclen l’esforç

I, llavors, cada caiguda,
mentre xisclo llibertat,
em lacera amb fondes nafres
i m’assetja amb nous fusells.

No hi ha orella al meu entorn
que reculli les complantes.
No puc treure el cap del pou.
Només ploro i, com més ploro,
més s’escola la meva ànima.

Fes-me cas, ocell daurat:
T’asfixien els gemecs
de la teva melangia
mentre tot, al teu voltant,
et demana, vell captaire,
la cançó d’un vol airós.

Llença lluny per sempre més
els teus planys, les teves xacres.
Tempra ja el teu instrument,
tensa cordes i els arquets
per crear la melodia
que ben tost t’obri la gàbia.

 
 
 
 
 
 
 
 

Roses, setembre 1976

Refet el febrer de 2008