www.terraprims.com

 

 

L'educació dels valors La conversió Jornada de Pastoral - empordà Activistes de la miseric√≤rdia
     
 

El primer que he de fer és presentar-me: em dic Lluís Costa i sóc capellà des de fa 17 anys, dels quals n’he
passat 15 a l’Empordà (2 a Figueres i 13 a Roses). Ara sóc vicari de Roses, regent de Riumors i ecònom de
Vilacolum. Dic tot això no pas per satisfer la vostra curiositat, si és que existia, sinó, sobretot, perquè quedi ben
clar que parla en Lluís Costa i ningú més que jo ha d’assumir la responsabilitat del que diré. És com repetir allò que
diuen els diaris: l’empresa no es fa responsable de l’opinió dels seus col·laboradors. Confio no dir cap heretgia ni disbarat
massa gros, però sempre és bo que quedi clar qui es fa responsable de les afirmacions i a qui se n’ha de demanar comptes. I així també queda molt més clar que no hi ha cap desig de dogmatitzar ni d’excloure altres punts de vista.
Penso no allargar-me fent història ni aturar-me massa en l’explicació de detalls concrets del nostre procés; no seria pas en aquest moment prou interessant. En tot cas, serà segurament suficient que partim d’un fet decisiu: a Banyoles, els dies 12 i 13, 19 i 20 de gener i a Girona el 16 de febrer, ens vàrem trobar un centenar de cristians i el resultat d’aquest treball col·lectiu són les propostes que avui tenim a les mans. Hi ha qui discuteix el procediment i qui posa en dubte la vigència de la frase del bisbe: “Aquest és el camí que ha triat l’Església de Girona”. No voldria pas embolicar-me en una polèmica inútil; només vull dir que la valoració d'aquest fruit el fem, prescindint de matisacions i recels, a la llum de l'Evangeli: si creiem que hi ha una coincidència fonamental, no hi donem més voltes i comprometem-nos-hi seriosament; no ens contemplem més el melic i posem-nos a treballar amb tot el realisme i l'entusiasme de què siguem capaços de crear al nostre entorn.
Si heu donat un cop d'ull al fulletó de les propostes, potser us hauran semblat una selva enrevessada de paraules estranyes, dirigides només a iniciats. Però, si heu pogut superar aquesta primera impressió desagradable, les coses hauran estat segurament més senzilles i entenedores. De tota manera, el meu intent d'ara és exclusivament aquest: foragitar la boira que pugui acompanyar les declaracions solemnes i assajar d'esclarir els perfils més significatius de tota aquesta paperassa.

1. - El meu primer objectiu seria el d'establir un marc, definir un context que pogués ser la clau per anar entenent amb un esforç mínim cada una de les afirmacions. De fet, al capítol 0 ja s'insinuen els eixos d'aquest marc. Aturem-nos-hi, doncs, un moment per a remarcar-los.
A- Corresponsabilitat en l'evangelització (p. 1 i 4). Responsabilitat compartida en la tasca d'evangelitzar, d’anunciar Jesucrist; i no pas només amb paraules, sinó sobretot amb la vida. I encara que el text sembli que vulgui dir que es tracta d’avançar per aquest camí com si ja hi haguéssim fet moltes passes, tots sabem molt bé que les cames ens fan tentines perquè tot just ens hem posat drets, després de molt de temps de tenir-les adormides.
Essent molt conscients d'aquest fet, hem de tenir ben present una realitat indiscutible: la migradesa d'aquesta corresponsabilitat s'ha degut tant a l'aferrament d'aquells sobre les espatlles dels quals la historia ha anat acumulant la responsabilitat i el poder excloents, com a la indiferència dels que acceptàvem de ser súbdits submisos en comptes de ciutadans compromesos en la marxa de la comunitat.
I ara aquestes propostes ens ofereixen la possibilitat de trencar el cercle, d'acollir la crida (si voleu, teòrica) de les paraules i donar-hi una resposta eficaç: acceptar, demanar i exigir aquesta corresponsabilitat fins a les últimes conseqüències. El text ja ha quedat escrit; la seva eficàcia ja depèn de nosaltres.
B- S'ha acabat el temps de cristiandat o de cristianisme sociològic (p. 2 i 3). O almenys aquesta no és pas la tònica general de la vivència cristiana actual; el que sí s'ha acabat és la tranquil·la possessió de la veritat i el valor inqüestionable de l’autoritat per a fonamentar les nostres conviccions personals. Això vol dir. d'una banda, que s'ha acabat el temps en què la societat, des de multitud d'angles, ens pressionava a ser cristians i en què, per ser-ho, bastava seguir el corrent o els costums imperants; i, per l'altra, que s'ha acabat també el temps en què el cristianisme es mesurava principalment pel nombre i intensitat de les pràctiques piadoses. Ara, per ser cristià, s'ha d'anar contra corrent i cal molt més que resar sovint per ser tingut com a tal.
Hauríem d'adonar-nos de l’amplària i profunditat d'aquest canvi perquè els hàbits de pensament I actuació anteriors estan tan arrelats que s'exigeix una atenció i sensibilitat extremes par poder ser coherents en tot moment. Les conseqüències més importants podrem anar-les descobrint en els comentaris a les propostes concretes.
C- Existència de sectors de persones profundament allunyades de l'Església. Hi ha una afirmació que es va repetint com una confessió pública d'un greu pecat de tota l'Església i de cada un dels cristians: hi ha amples ambients i sectors de la nostra societat que estan marginats, i no pas principalment per pròpia voluntat, de l'acció de l'Església. I, per acabar-ho d'agreujar, la majoria d'aquests marginats pertanyen a grups envers els quals Jesús va manifestar una clara preferència. La p. 3 en presenta una petita llista, però cal notar que no és pas exhaustiva ni de bon tros.
Però hi ha també en la mateixa proposta una afirmació important: la voluntat d'acostament a aquests sectors s'ha de demostrar a través d'un gran esforç d'imaginació i de despullament de les nostres pors i dels nostres prejudicis. Si no es donen aquests passos de pobresa i despreniment, la resta són només drings de campanes que el vent s'emporta pel aires. La comparació del pelegrí és, sens dubte, ben encertada i topa fortament amb la nostra mentalitat d'homes instal·lats i complaguts en les seguretats que anem conquerint a tots nivells.
D- L’Església és fonamentalment una comunitat (p. 5, 6 I 7). Una gran comunitat que es va construint i manifestant en les petites comunitats que s'escampen arreu. Sembla que no ha de ser massa difícil de capir el significat ple de la paraula comunitat, grup d'amics i de germans. Tot i que aquesta Idea sovinteja a les propostes, sempre tinc la impressió que es diu massa de pressa, sense insistir prou en el seu valor essencial. I és que aquest ha estat moltes vegades el tema d'un munt de converses amb gent molt diversa i no sempre ha estat fàcil d'entendre'ns i posar-nos d'acord.
Per a mi ser cristià vol dir, abans que qualsevol altra cosa, pertànyer a un grup, sentir-se lligat a un grup i viure com a membre d'aquest grup. El primer d'aquests grups és, sens dubte la Trinitat; però darrera d’ell vénen tots els altres grups, com a reflexos nítids d'aquest grup bàsic, D'aquí ve la insistència en aquesta realitat al llarg de totes les propostes; i d'aquí ve també que es parli d'un nou rostre de l'Església perquè fins ara hem tingut aquest dogma molt oblidat, si no en la teoria, sí almenys en la pràctica quotidiana de la nostra fe.
Si tenim en compte aquests principis generals, penso que, com deia al començament, ens serà molt més fàcil de comprendre cada una de les propostes i copsar-ne el seu sentit. A part de la lletra que trobem en cada una d'elles, serà bo que, en un breu instant, la referim a algun d'aquests principis i comprovarem com se'ns fa molt més entenedora.
I, si algú decidís d'aturar-s'hi i estudiar-les amb més calma, penso que tindria aquesta feina a fer: continuar el comentari sobre el valor i les exigències de cada un d'aquests principis a fi d'assimilar-los bé i, després, girar-se vers la realitat per contrastar-la-hi. Potser les preguntes del paper groc ens hi podrien ajudar: quins són els sectors més marginats del nostre entorn? Com podem acostar-nos-hi? Quins tipus de petites comunitats coneixem? Com podríem expandir el seu testimoni? Com podríem començar a crear-ne alguna al nostre voltant?

2. - Tot el capítol 1 l'hem de posar sota la llum del principi B: s'ha acabat el temps de cristiandat; i també s'ha acabat el temps dels jocs de mans misteriosos per a persones crèdules i supersticioses. Els símbols i els signes són inseparables del nostre comportament d'éssers corporis; però han de ser signes plens de significat, símbols entenedors i eficaços. En les dues primeres propostes se n'extreuen unes conseqüències generals importants: la recepció dels sagraments ha de ser fruit d'una experiència cristiana i manifestació d'un compromís de continuar creixent, segellat amb la gràcia especial que dóna cada un d'ells. Les altres donen pistes per anar fent realitat aquestes exigències. És veritat que també són generals, però la concreció que hi manca és l'aportació que cada un de nosaltres ha de fer-hi, tenint molt present les diverses circumstàncies que marquen la vivència cristiana als nostres llocs determinats.
I això hauríem de remarcar-ho perquè es fan molts de suggeriments per a entitats diocesanes ja creades o encara per crear, però la feina no s'ha pas de fer des de les altures, sinó des de la base. Nosaltres som els que hem de començar a posar les primeres pedres i fer que l'edifici es vagi bastint progressivament a partir de les nostres parròquies. La resta ja vindrà pel seu propi impuls. Aquesta és. ja ho anirem dient, la feina que hem de començar a fer avui: almenys hem de posar fil a l'agulla i fer els primers punts immediatament. Perquè la gent es bateja i es casa a les parròquies i no al bisbat, el que cal és que aquestes decisions, que sovint costen d'entendre al començament perquè suposen trencar costums arrelats de molt de temps, siguin preses amb corresponsabilitat (recordem el principi A) entre tots aquells que se senten parròquia, Església de Jesucrist. Ja sabem que en aquests trencaments, com en tots, la carn s'esqueixa i la convivència esdevé tensa però podem fer servir ara la comparació del nostre cos: quan un braç o una cama s'han afegit malament, convé afrontar una nova operació i passar moments angoixosos per tal de solucionar definitivament el problema. Vull dir que aquest problema fa molt de temps que el patim i lamentem;
molta gent intueix possibles sortides però ningú no gosa prendre la iniciativa i emprendre l'operació amb seny i valentia, sense esperar que es socarrimin la barba els veïns i alliberar-nos nosaltres de les primeres embranzides de la ressaca. Fem un esforç de lucidesa i iniciem d'una vegada la renovació radical en les parcel·les que ens pertoquin.
Per a treballar aquest capítol, preguntem-nos quin tipus de preparació realista podem exigir a les persones que tenim al davant, destriem el camp de la fe (que és realment el nostre) i vegem com podem anar incorporant la gent que demana els sagraments a una catequesi progressiva, Les preguntes del paper groc ens hi poden ajudar, però adonem-nos que el treball previ és estudiar molt exactament les situacions concretes i emprar un mètode pedagògic que aplegui la gent amb un mínim de garanties per participar-hi i no dispersi les poques forces que encara ens queden. I, si
hem d'afavorir algú, que sigui als que es mostren ben disposats.

3. - Tot el capítol segon esta amarat d'una convicció que hauria de ser conscient per a tots nosaltres: fer Església és una cosa seriosa i potser fins ara ens ho hem pres una mica a la fresca. I, quan dic que és una feina seriosa, vull dir que demana planificació i organització; i, quan dic que potser ens ho hem pres una mica a la fresca, vull dir que ens hem refiat massa de la bona voluntat i de les intuïcions, però no ens hem assegut a definir objectius concrets i a aprendre mètodes vàlids per a assolir-los. Ara seria un suïcidi voler fer en quatre dies el camí que demana anys. En llegir totes aquestes declaracions solemnes i rebuscades, ens hem d'adonar que són fites llunyanes o dreceres traçades sobre un mapa, sobre el qual les distàncies quasi desapareixen i els accidents topogràfics són petits punts o ratlles imperceptibles. I tenir un mapa és imprescindible per a poder-se orientar, però el camí s'ha de fer amb els peus sobre la terra ferma i no pas amb els ulls sobre el paper.
Cada petit grup, cada parròquia o agrupació major ha de veure molt clar on és i com es pot començar a caminar cap a la fita proposada. Si aquesta condició s'acompleix seriosament, pot ser fàcil d'aturar-se de tant en tant i veure si anem pel bon camí o en quina mesura ens n'hem apartat. Precisament la planificació i revisió periòdiques dels plans són la gran medecina contra el desànim i l'ensopiment. Sovint ens hem queixat d'aquestes xacres del nostre cristianisme actual; potser seria hora de tastar l’eficàcia d'aquestes eines, que encara estan per estrenar.
També aquí hem de dir que la solució no ens vindrà pas de dalt; cada grup o comunitat ha de fer la seva petita programació realista i comprometre's envers uns compromisos abastables, assolits els quals, podrà proposar-se'n uns altres més enllà per avançar amb pas ferm i segur. La proposta 19 diu que cada parròquia creï ei seu Consell Pastoral; però, abans de parir una criatura tan refeta, caldrà fer assaigs seriosos però no tan solemnes, que vagin incorporant cristians a la tasca compartida i integradora des de les feines concretes que ja s'estan fent.
Cal fer una atenció especial al problema de les vocacions religioses (propostes 21 i 22), però segurament que la sortida a aquesta crisi no és pas allò que en el meu temps en dèiem                         portar nens al Seminari. Potser es tractaria de tornar al sistema primitiu on era la mateixa comunitat que vetllava i decidia com fornir-se d'aquest servei imprescindible per a la seva pròpia fe, car ningú més que ella mateixa no sap quines són les seves necessitats i la manera de satisfer-les.
El treball sobre aquest capítol podria orientar-se de cara a començar a fer aquests estudis i planificacions graduals de les tasques de cada grup o comunitat, preguntant-se qui hi podria participar, quins aspectes concrets de la vida podria abastar, com anar creant les petites comissions que vetllessin cada un d'aquests aspectes; també veure quines parròquies veïnes o grups afins podrien coordinar les responsabilitats, si alguna persona podria superar el seu àmbit i dedicar-se a promoure la col·laboració a algun nivell. Almenys no podreu pas dir que no hi ha feina!

4. - La primera reacció que ha provocat el capítol tercer (sobre els capellans) amb algun grup amb qui n'he parlat, ha estat la de dir que els afectava ben poc, que això no era pas cosa seva sinó dels més directament afectats. Potser la redacció d'alguna proposta pot donar aquesta impressió, la de dirigir-se directament als capellans; però és clar que dissenteixo absolutament d'aquesta idea i que precisament estic convençut que l'única manera de ventilar l'atmosfera enrarida que sovint es
respira en el nostre món clerical, és que el protagonista de tota l'acció eclesial sigui justament la comunitat. Les propostes 24 i 25 hi fan una referència ben clara: Que s'escolti el parer de la comunitat parroquial; i al servei de la comunitat. Aquí s'estableix la preeminència de la comunitat sobre qualsevol altre criteri per decidir els nomenaments ministerials.
I el mal és que, mentre això va quedar escrit fa molts mesos, es couen ja molts nomenaments sense escoltar el parer de la comunitat i amb una visió molt peculiar del que suposa servir la comunitat. Però la que s'ha de queixar i exigir de ser escoltada és la mateixa comunitat i ella és la que primer ha de vetllar perquè es respectin de veritat els seus drets.
I, ja que parlem d’això, serà bo que reunim diverses idees que potser han quedat disperses i aigualides: hauríem d'acordar si la missió fonamental del capella és crear i animar la comunitat que presideix. En tot cas, això no es fa pas amb quatre dies ni amb quatre tocs de vareta màgica; és una feina molt llarga i molt pacient, que crema i crea lligams mutus. Permeteu-me de fer una pregunta que considero cabdal: valorem adequadament aquests factors psicològics i humans en el si dels nostres grups eclesials? Uns i altres som conscients de la seva existència, de la seva necessitat inviolable i dels gèrmens sobrenaturals que comporten? La comunitat és sovint una entitat molt fràgil i delicada; qualsevol trasbals inesperat i innecessari la pot fer avortar i assassinar per sempre més.
Torno a dir que el món clerical sense aquesta referència a la comunitat no crec que tingui sentit i corre el perill d'esdevenir un clos sectari i esquerp com el dels sacerdots de l'Antic Testament. La nostra reflexió d'avui podria encetar la feina de posar unes bases a fi que tot aquest embolic s'esclarís amb la participació de tots per tal que, a poc a poc, les idees clares ens servissin per concretar aquesta nova imatge de l'Església que somniem; perquè fixeu-vos que la gent més allunyada reté encara la imatge que donem els capellans; per més que ens hi fem, no podrem pas projectar-la, si no canviem des de l'arrel la que presentem els capellans com a governadors de l'Església. El canvi que el món exigeix és la realitat d'un grup que comparteix responsabilitats i que viu com una autèntica germanor fins en els detalls més petits i també en els més grossos de la vida de cada dia, en la qual governar sigui de veritat servir els altres. El capellà individual i la clerecia col·lectivament ha de ser un autèntic servidor de la Comunitat. Les preguntes del paper groc ens poden ajudar a enfocar tots aquests problemes. Però també el debat que he plantejat ens ofereix tota una sèrie d'interrogatoris que podríem començar a contestar ara o preparar per anar responent més endavant, mentre tots plegats hi reflexionem i recollim dades per a participar-hi més responsablement. Podríem dir obertament la nostra sobre aquests punts: com podria intervenir la comunitat en el nomenament dels seus capellans? Quins criteris s'haurien de tenir presents a l'hora de romandre la gent en els seus càrrecs o de remoure'ls? Com es determina el tipus de servei que cada capellà pot fer a l'Església? Com s'han de tenir presents els sentiments de les persones que queden afectades pels canvis, tant els del capellà com els dels fidels?

5. - Tota la reflexió anterior es completa amb la que podem fer sobre el capítol quart i convé que comencem remarcant la frase decisiva que hi ha en la seva petita introducció, fent-se ressò del Concili Vaticà II: L'Església no queda realment fundada, si no hi ha un laïcat autèntic, que treballi amb els pastors. No s'hi ha de perdre pas massa temps per treure'n una conseqüència clara: si portàvem aquest principi de discerniment a l’anàlisi de la nostra església gironina, a quants pobles podríem dir que l'Església hi ha estat realment fundada? I encara hi hauria una altra pregunta més punyent, capaç de treure la son al més ensopit: quin pes d’esforços dedica l'església gironina a aquesta tasca? De paraules en aquest sentit en volen moltes, però la realitat quina resposta testimonia?
De tota manera, les fuetades no han pas de servir per esfondrar-nos, sinó més aviat per desvetllar-nos; i precisament per això som avui aquí. Tenim al davant una sèrie de propostes i això ja és una passa acomplerta. Quina ha de ser la següent? A la proposta 31 es presenta la necessitat de la formació, però estic convençut que aturar-se aquí, tot i ser una fita important, seria una mena de traïdoria al missatge evangèlic. Cal unir-hi les propostes 33 i 36 per tenir una visió objectiva de la feina a fer: preocupar-se per l'evangelització dels ambients i comprometre’s en el combat per la justícia. Em resulta imprescindible denunciar aquí el reflex instintiu cap a l'evasió i !a dedicació a treballs secundaris: sovint, quan els laics pregunten que podrien fer per participar en la vida de l 'Església, els oferim i accepten responsabilitats marginals a la seva vida quotidiana i eludim la necessitat d’esmerçar-nos a fons a viure tota la nostra vida de treball, familiar o d'esplai amb una exigència genuïnament cristiana. No puc pas explicar aquí tot l'abast d'aquestes afirmacions, però m'agradaria que quedés clar que la primera feina del cristià és viure el seu negoci amb solidaritat amb els més pobres, viure la vida de família amb una sincera comunicació i participar en l'esplai amb el màxim de creativitat i equilibri humà. Ja sé que tot això esta dit molt de pressa, però almenys sentia el deure d'expressar-ho ben planerament. Penso, doncs, que aquestes tres propostes mereixen un estudi seriós i una dedicació responsable en el seu exercici.
Les altres tres també mereixen gran atenció, només faltaria! Les hem d'assimilar i demanar que es facin realitat com més aviat millor. Però no caiguem en la trampa de voler començar la casa per la teulada. Facilitar informació, oferir coneixements i proposar suggeriments per als problemes més vius que ens fan patir és una aportació decisiva per al creixement individual i col·lectiu de tot home i l'Església ha d'acomplir aquest servei; però tots aquests organismes s'han de fornir de la gent forjada al gresol de la fidelitat i la sensibilitat, que només el fet de compartir i contrastar la vida de cada dia amb l'Evangeli i l’experiència dels altres pot fer madurar en el seu cor.
Encara voldria fer-vos notar la gran tasca que a la proposta 34 s'encomana al Secretariat de Pastoral Familiar, tasca capaç d'engrescar qualsevol esperit mínimament sensible. Valdria la pena de posar-hi la banya amb tossuderia per apressar la seva creació i participar conjuntament en la conquesta dels seus objectius.
D'acord amb tot l'anterior, hauríem de començar a treballar aquest capítol descobrint quina és la nostra feina fonamental com a laics dins l'Església o quina mena de compromís és realment eficaç a l'hora d'anar-la construint arreu on passem. Després podríem pensar si els que ho veieu més clar I us llanceu a viure-ho, ho podeu encomanar als altres I de quina manera. A mida que aquest estil prosperés, seria l'hora de veure com va marcant tota la vida de l'església gironina i com la gent de més tremp aneu participant de veritat en la direcció dels seus òrgans de govern.

6. - El capítol cinquè (Els religiosos en la vida de l'Església) potser també corre el perill de passar desapercebut i de ser passat molt per sobre. També aquí he de dir que seria una llàstima i un error imperdonable. Algú podria creure que afecta només els que en són o, com a màxim, els qui viuen en nuclis urbans on els religiosos hi tenen cases. Aquest segon error és molt fàcil de combatre: adonem-nos que aquestes cases religioses solen estar situades en els caps de comarca i que els poblets veïns viuen irresistiblement de la influència d'aquests centres d'atenció. La ciutat marca fortament la vida de la comarca en molts aspectes i, vulguem o no, el testimoni de fe que donen els religiosos arriba d'una manera o altra a molts racons. Molta gent guarda records reconfortants o rancorosos del seu pas per un col·legi o un hospital sota el govern de religiosos.
Essent això així, cal que ens responsabilitzem tots de la transparència d'aquest testimoni específic. Perquè, com sempre, les ombres pesen solidàriament sobre les espatlles de tots i cada un dels cristians. No crec pas que sigui extrapolar el seu sentit, aplicar aquí aquell refrany famós: cada església i l'Església de cada moment històric té els religiosos que es mereix I que afaiçona segons la seva demanda d'actituds concretes enfront de la fe. Si llegiu cada una de les propostes, haureu d'anar repetint, com en una lletania: tant de bo que fos així! Doncs tampoc aquest desig tan pregon no s’acomplirà, si esperem miracles caiguts del cel.
Només voldria aturar-me en la proposta 40, on es demana la integració dels religiosos a la llengua i cultura del país. Voldria expressar ara la coincidència de moltes converses amb molta gent diversa en analitzar la pèrdua d'identitat dels nostres conciutadans i les tergiversacions de les seves conviccions religioses. Potser aquesta no n'és l'única causa, però sí que n'és una d'important: l'acció alienant i colonitzadora en molts sentits de les comunitats religioses; conscients o no, han servit sovint ideologies i mentalitats maquiavèliques que volien despullar-nos de les nostres riqueses ancestrals irrenunciables. Podem alegrar-nos perquè les coses canvien i el clima d'ara és molt més esperançador; les excepcions d'altres temps es van estenent i marcant el clima global d'ara. Ja veieu, doncs, si val la pena que afrontem el problema amb seriositat i vetllant per redreçar aquest cabdal abundantíssim, que massa sovint hem menystingut; hem pagat massa cara la nostra despreocupació.
Potser les propostes més atraients per a nosaltres són la 38 i la 40. A través de la 38 podríem encetar una revisió i una certa planificació perquè cada una de les seves recomanacions es fes realitat ben aviat; entre tots podríem assenyalar unes primeres pistes perquè quedés molt més concret cada un dels punts i treballéssim conjuntament en l'evangelització dels ambients que s'hi esmenten. Pel que fa a la 40, que ja hem comentat, també seria bo de programar les primeres etapes gràcies a les quals s'anés pastant aquesta integració total dels religiosos en la llengua I la cultura del país.

7. - Abans de dir res sobre el capítol sisè, vull recordar que, a les Jornades de Banyoles va ser un dels més polèmics; les raons deuen ser múltiples i diverses, però aquest fet ens ha de fer estar molt atents: alguna cosa hi devia haver, alguna cosa seriosa ens hi devem jugar. En general no costa gaire de formular aquest misteri o aquest follet que surava a l'ambient: moltes de les coses que resten escrites anteriorment havien de prendre cos; les declaracions solemnes havien de traduir-se en unitats operatives i influents en la vida de cada dia. I moltes de les xarneres d'aquesta carcassa grinyolaven perquè els grans principis de renovació no s'indigesten fins que arriben a l'estómac, o, com deia algú amb un somriure sorneguer, fins que arriben a la butxaca.
Convé, doncs, que llegim les propostes d'aquest capítol amb molta calma, intentant de descobrir quina idea bàsica aferma cada una de les seves afirmacions. Convé també tenir present que és imprescindible mantenir l’ortodòxia de la doctrina, però que també és essencial assolir una coherència absoluta de les declaracions amb la pràctica quotidiana. Repetim-ho: els principis s'han de materialitzar amb gestos i amb actituds que els reflecteixin clarament. Concretant una mica, goso remarcar aquests punts.
A. - La proposta 44 assajava de portar a les darreres conseqüències la corresponsabilitat dels diversos estaments eclesials, que no hi hagués àrees sostretes a la intervenció indiscriminada de tothom. La teologia hi va alçar les seves barreres i les negociacions varen aigualir una mica les primeres reivindicacions; però les possibilitats resten encara obertes. Per això serà bo que vetllem i tinguem els ulls ben oberts perquè els camins no es torcin, perquè eludim el dret i l'obligació de participar eficaçment en les decisions que a tots ens afecten.
B. - En més d'una proposta (46 i 47), esta latent una intuïció important: la revisió de la funció de la parròquia i el sentiment més o menys clar que tenim els capellans de veure-la com a possessió i feu exclusiu del nostre domini. Ambdós afers mereixen molta atenció tant per analitzar amb encert el problema com per trobar sortida a aquest atur que paralitza sovint els nostres afanys. També aquí coincideixen diversos factors que cal desbloquejar amb l'empenta d'anar fent els primers passos sense esperar que els altres també els facin i estirant els vagons perquè no es quedin enrera.
C. - Hi ha un altre punt que no ens pot pas passar desapercebut: cal fer atenció a les propostes 48 i 49, que es refereixen al testimoni de pobresa i despreniment que ha de donar l'Església i cada un dels seus membres, especialment els més significats. Els comptes clars i transparents en els seus detalls més petits és la primera condició d'una entitat que predica que els diners són eines de treball però no béns a acaparar. En cada un de nosaltres hi ha un munt de recels greus contra el control exterior d'aquests bitllets bruts i enganxosos que ens obren tantes portes; també és veritat que fins ara hem confós aquest menyspreu pels diners amb la deixadesa i comoditat de remenar-los al nostre aire i molta gent ha pensat que qui oli remena se n'unta les mans. Però crec que el nostre món és especialment sensible a aquesta transparència i seriositat econòmica; per això aquest llenguatge tan entenedor per a tothom és el que hem d'emprar abans que qualsevol altre. Per rematar el clau, fixeu-vos especialment en l’exigència d'autofinançament i independència que presenten aquestes propostes.
D'acord amb aquest plantejament, podríem centrar el treball entorn de tres eixos: com es pot anar aconseguint que tota la base participi en les decisions del vèrtex? Com els punts més allunyats del centre poden fer arribar les seves inquietuds i necessitats al poder executiu? Com es pot potenciar
els petits grups i coordinar-los sense asfixiar-los? Quina relació se'ls ha d'exigir amb les entitats territorials: parròquia, arxiprestat, zona... ? Com materialitzar aquest autofinançament de l'Església? Com podem fer entenedor a tothom el nostre testimoni de pobresa evangèlica?

Bé, ara ja he acabat el meu comentari. No sé si he aconseguit el que em proposava i he anunciat al començament com a objectiu d'aquesta llarga perorata. En tot cas, acabo repetint-lo perquè quedi més clar: es tractava d'acostar la lletra a la nostra vida i iniciar un camí que ens porti a tota l'Església a convertir-la en realitat. Fins aquí hi he posat el gra de sorra que em tocava; ara permeteu-me que us demani que tots els que som aquí hi posem també el nostre i que, quan torneu a casa vostra, mireu si els qui us envolten es decideixen a posar-hi també el seu, tots en el mateix edifici i en el mateix Regne.

Que l'Esperit de Jesucrist ens faci entendre que aquesta és la seva obra, la de tota l'Església!

 

Aquesta ponència va ser llegida a Torroella de Montgrí, a la Jornada de Pastoral de l’Empordà
davant de 242 laics, 45 capellans, 8 religiosos i 19 religioses, el dia 22 de juny de 1980.

Es va publicar al Butlletí de l’Església de Girona de setembre i octubre de 1980
Any CXXII – n. 8 i 9

 
     


 
     

 

 

 

  • www.terraprims.com