www.terraprims.com
 
 
 
 
 

el manament més gran

 

Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:

- Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué:

- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer.
El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.

(Mateu 22, 34-40)

 

1.- El més gran i primer manament. Tots es fonamenten en aquests dos.
El primer és el que passa davant de tots els altres, sense excuses ni regatejos. El que absorbeix més temps, més preocupacions, més il·lusions i esforços.
Per tant, cap esforç o treball que no sigui acolorit per l’amor mereix atencions i dedicació. Qualsevol objectiu, per bo que pugui ser, coixeja, si no neix i es acompanyat per l’amor.

En quina mesura l’amor ho és per a mi o en els cercles més propers?
Quins fets demostren o desmenteixen la primacia de l’amor?
Quants treballs i neguits meus o de les persones més properes són acolorits i van acompanyats de l’amor.
Quina proporció mantenen els anhels nascuts i acompanyats per l’amor?

 

 

No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam.

2.- Déu es decanta sempre a favor dels febles.
És el contrari de la llei de la selva, que és imposada per l’animal fort i a la qual se sotmet l’animal més feble; la llei d’acord amb la qual l’animal fort marca el seu territori i no permet que ningú l’envaeixi
La primera condició de l’amor és que sigui sensible a la feblesa de l’altre, no pas per aprofitar-se’n, sinó per curar-la. L’amor no busca que la companyia de l’altre li sigui plaent, sinó d’exercitar-se en el servei generós i eficaç de l’altre.
És fàcil de comprendre el significat d’aquesta qualificació entre forts i febles. Els forts són els que tenen algun poder i el fan valer  per imposar-se i dominar els altres. D’aquests n’hi ha pertot: a la política, a les empreses, al comerç, a les famílies, a l’Església, en tots els grups o colles socials. La lectura esmenta tres col·lectius més febles (els immigrants, les vídues i els orfes) i ens convida a preguntar-nos:

Als cercles més propers, qui són els forts i els febles?
Amb qui em relaciono amb més cordialitat?
Cap a quin costat em decanto amb més freqüència?
Com ens relacionem amb els forasters i amb els febles?
Què busquem en la nostra relació amb els altres?
Si prestes diners a algú del meu poble, al pobre que viu amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos.

 

Si prestes diners a algú del meu pople, al pobre que viu amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos.

 

 

3.- La usura o l’especulació abusiva.
És una denúncia de la tendència a treure profit de tot i de treure’n com més millor. Hi ha qui diu que aquest estímul bàsic és imprescindible per al progrés i el creixement de tot tipus; sense ambició, el món no es mouria. Si el preu per al creixement d’uns és l’enfonsament dels altres, el procés esta viciat i corromput. Si el progrés és compartit i equitativament repartit, llavors sí que val la pena d’afavorir aquesta ambició educada.
Tenim molt arrelat l’afany de treure profit i benefici personal de tot el és al nostre abast. Molt sovint ens preguntem “Per a què serveix això?” “Què hi guanyo amb aquesta activitat?” o “Com hi podria guanyar més?”
La proposta que ens fa Déu és que siguem generosos i actuem desinteressadament. Jesús hi insisteix molt: doneu més del que us demanen, estimeu els que no us estimen, perdoneu setanta vegades set...

Què ens mou amb més força? La generositat o l’afany de profit personal?
Com pretenem progressar nosaltres a l’àmbit personal o entre els petits grups més propers?
Quina mena de profit o guany busquem en les nostres activitats?
 

 

Si et quedes com a penyora el mantell d'algú, torna-l'hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per a abrigar-se. Amb què dormiria? Si clamava a mi, jo l'escoltaria, perquè sóc misericordiós.

 

4.- l’Acompliment dels drets i dels deures.
Tothom reconeix que tenim drets i deures socials, però, sovint, quan reclamem els nostres drets, posem poca atenció en les conseqüències que comporten per als altres, no pensem gaire si els altres necessiten el que els reclamem. Ens costa reconèixer que acollir, compartir i curar són un deure tan vàlid com el dret que reclamem.
Queda ben clara la perspectiva i la raó del gest que ens proposa la lectura: la primera consideració a avaluar és la necessitat de l’altre i la seva dignitat, que és l’única base que li dóna mèrits i em dóna a mi els mateixos mèrits per tenir una vida joiosa i serena. No es tracta de retenir la penyora per assegurar la recuperació del deute, sinó de tenir present com a primer criteri la seva necessitat: és tot el que té per abrigar-se.

Complim amb el mateix entusiasme i exigència el deure d’atendre les necessitats dels altres, tal com reclamem el compliment dels nostres drets?
Quin criteri preval en les nostres relacions de tot tipus amb els altres?
En quina mesura la necessitat de l’altre influeix en l’intercanvi de béns i en el profit que pretenem de treure’n?

 

El primer manament i el més gran és aquest i tots els altres s’hi fonamenten

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament.
Estima els altres com a tu mateix.

Per tal que aquest amor sigui autèntic i veritable cal que

tingui clara preferència envers els més febles
sigui generós i desinteressat
tingui molt en compte les necessitats dels altres.

 
 

 

 

 

  • www.terraprims.com