www.terraprims.com

 

 

L'educació dels valors La conversió Jornada de Pastoral - empordà Activistes de la miseric√≤rdia
     
 

En aquesta aportació no vull pas presentar un projecte educatiu definit ni establir cap principi bàsic.
Més aviat pretenc exposar uns contrapunts, uns tocs d’atenció sobre uns aspectes que sovint semblen
menystinguts. Crec que poden afavorir una actitud més lúcida per emprendre l’educació dels valors i situar-la en una perspectiva més realista. Em referiré amb freqüència el llibre “I a tu, què t’importa” d’en Josep Ma Terricabras, editat per La Campana dins la Col·lecció Obertures (11). Crec que planteja el tema dels valors amb molta precisió i d’una manera molt entenedora.


   

En primer lloc, m’aturaré en la paraula educació. Tinc la impressió que, quan en parlem, pensem que volem educar els que estan deseducats i que l’afrontem com si ningú més no ho hagués pogut o volgut fer, com si comencéssim de zero. No tenim prou en compte que tothom s’educa i és educat des del mateix moment de néixer per innombrables agents que van marcant les opcions en un sentit o en un altre i amb diversos graus de consciència. L’educació, per tant, no és un procés d’acompanyament de l’educand a fi que adquireixi i consolidi uns determinats valors que no té, sinó un procés durant el qual ha de descobrir que hi ha uns altres valors millors que els que ja té i, en la mesura que se’n convenci, es decideixi a abandonar els antics i a adherir-se als nous. Ridiculitzar o desprestigiar els antics no serveix; s’ha de demostrar que els nous són millors. Això fa que l’itinerari sigui molt més enrevessat i complex.
Els valors sempre van lligats a l’experiència. Només qualifiquem com a valors atractius aquelles conductes que hem comprovat que són útils i eficaces per aconseguir una vida agradable i tranquil·la. Les primeres experiències en aquest sentit són de resultats palpables: constatem que menjar, beure, dormir, sentir-se acaronat, tenir joguines ... comporta benestar. El plaer que experimentem amb aquestes activitats fa que els atribuïm un valor satisfactori i que ens decidim a repetir-les per aconseguir-ne més. Es tracta d’un plaer concret, immediat i automàtic, que no necessita reflexions ni anàlisis i que s’aprèn sense mestres ni guies. Quan, d'una manera més o menys conscient, somiem un món ideal, pensem que seria meravellós tenir-ne com més millor i no haver de patir per la por de perdre-ho. Aquests són els primers valors a que ens adherim, els que deixen una empremta més profunda i els que s’encomanen amb més facilitat, fins a convertir-se en tòpics indiscutibles.
Aquí rau el problema fonamental de l’educació: els valors a què proposem d’adherir-se no aconsegueixen beneficis immediats, el plaer és fràgil i precari i no és mai automàtic en la quantitat i qualitat dels resultats. La pregunta, doncs, és així de complicada: Com es pot aconseguir que l'educand experimenti els beneficis d'uns valors més abstractes i de resultats a més llarg termini amb la força suficient que l'empenyi a abandonar els antics i a adherir-se als nous?
La dificultat encara creix quan constatem que hi ha altres agents que continuen pressionant en sentit contrari i que aquesta pressió juga amb avantatge, ja que disposa de recursos abundants, variats i dissenyats tècnicament per a aquest objectiu. Si en els altres àmbits els valors de guanys immediats tenen el màxim prestigi i són els principis més arrelats de la cultura social, el conflicte és inevitable i el procés educatiu veu reduïdes al mínim les possibilitats d’èxit. En aquest clima és difícil fer experiències intenses (les úniques que podrien iniciar la inflexió) en un sentit diferent; les experiències forçades i viscudes a mitges tenen poques garanties per reeixir.

Abans he dit que els valors van sempre lligats a les experiències gratificants. Ara convé matisar l’afirmació. Podríem pensar que l’experiència, els fets que vivim cada dia, són realitats simples, amb una única direcció o sentit.  Els fets són realitats complexes i amb molts caires, dels quals en seleccionem i remarquem alguns per gaudir-ne o lamentar-nos-en segons criteris difícils de desentrellar. Tots ho hem pogut constatar: quan diversa gent presencia o viu els mateixos fets, mai no coincideixen les versions que cadascú en dóna, no tothom veu els mateixos detalls ni té les mateixes sensacions.
Els valors, per tant, sempre van lligats a la interpretació positiva de les experiències i els criteris que dirigeixen aquesta interpretació cap al plaer o al disgust són confusos i volubles. Només en poso un exemple, que sóc incapaç de comprendre, el del masoquisme. Com pot ser que hom senti plaer gràcies al dolor provocat a posta? Com el dolor pot esdevenir un valor gratificant? No vull seguir per aquest camí; només volia portar l’afirmació inicial al punt crític per posar en relleu la seva potència.
He fet aquest breu preàmbul per comentar una afirmació que he trobat a la ponència: "la intenció última de l'educació és ajudar els nois i noies a aprendre a viure". La definició em sembla del tot correcta, però em desvetlla un recel: no sé quin significat dóna al verb viure, ja que viure i vida no són pas paraules unívoques en tots els contextos. Hi ha moltes maneres de viure i la definició no diu per a quina és bo d’educar. És interessant d'analitzar el significat de les expressions tan corrents i populars com "en tal si que té una bona vida", "aquest si que sap viure", "aquest és un viu" , "cal fer-se una assegurança de vida". Què vol dir una "bona vida"? Què s’ha de garantir o "assegurar" per assolir-la? De la interpretació d'aquestes expressions en dependrà els tipus de valors que establim i que convertim en criteris de conducta.
No sé si és el peix que es mossega la cua o si es poden acomplir les dues tasques alhora: aclarir el contingut de la bona vida i discernir els valors que basen la bona vida. Ara em resulta més útil dir que hi ha un pas previ a la definició dels valors: dibuixar, encara que sigui a grans trets, els perfils d’allò que jo entenc per una bona vida. Com que això és una opció personal i lliure, motivada per innombrables variants, també suposa un repte important per a l'educació: com es pot aconseguir que els educands adoptin un model de bona vida que respongui a uns imperatius de resultats a llarg termini i de comprovació no immediata? Com podem aconseguir que substitueixi uns models que ja ha acceptat com a satisfactoris per aquest nous models, els beneficis dels quals encara no ha experimentat? Quina és la força que el convencerà per iniciar el canvi?
No oblidem que aquestes opcions prèvies condicionen no solament la tria entre un valor i un altre, sinó que decanten la qualificació d'una mateixa realitat cap a un judici positiu o negatiu. Permeteu-me un exemple, que no vull convertir en tema de discussió: els antitabac diuen que el tabac fa pudor, però els fumadors diem que fa olor; la impressió objectiva sobre les pituïtàries deu ser semblant en ambdós grups d'individus, però la qualificació és diferent, a causa del prejudici assumit.
En aquesta mateixa perspectiva, he sentit un anunci il·lustratiu: "Si acudiu a tal assessoria, us adonareu que les despeses de publicitat no són simples despeses, sinó inversions de resultats profitosos". El mateix fet admet dues interpretacions contradictòries i cap de les dues és necessària ni automàtica; depèn del prejudici a què cadascú s'aferri. Algú pot entestar-se a avaluar les despeses de publicitat com a simples despeses, incòmodes i sobreres, i a dubtar del profit dels resultats, que realment és difícil de comprovar fefaentment; altres poden engrescar-se amb la il·lusió dels resultats, llunyans i potser casuals, i menysprear els riscos i els inconvenients de les despeses. A què obeeix l’avaluació divergent? Com s’aconsegueix que els recalcitrants passin a il·lusionar-se o que s’esvaeixi la il·lusió dels segons?

En un altre lloc de la ponència hi ha una afirmació que m'ha cridat fortament l'atenció: "Una vida òptima és una vida que té camí per endavant i que s'expandeix: una vida que no està limitada, en perill o simplement truncada". La primera part em sembla justa i encertada, però la segona, al primer cop d'ull, em sona a fita il·lusa i voluntarista, font d'inevitables frustracions i insatisfacció permanent. Fins i tot em sembla contradictòria en els termes: la vida humana, per definició, té com a trets essencials la limitació i la fragilitat. És comprensible una vida humana infinita, invulnerable, sense sotsobres ni commocions?
És veritat que la capacitat d’expansió és ampla i potent i que els límits són elàstics i indefinits en la seva línia extrema, però existeixen ineludiblement. També és cert que les fites que avui ens semblen infranquejables demà poden superar-se gràcies a un entrenament progressiu, com fan els atletes amb els seus rècords, però els límits existeixen i algun marcarà el punt més enllà del qual és impossible passar. A més, l’empenta expansiva no té el mateix tremp en totes les direccions alhora. Si concentrem els esforços a arribar més lluny en una àrea, absorbim energies que les altres també necessiten i troben a faltar.
La fragilitat és molt més palesa i comprovable a cada instant. La seva evidència és el que provoca més ràbia i rebel·lia, però cap succedani aconsegueix de dissimular-la: un segon de distracció, un microbi ínfim, un rampell desbridat... poden segar l’existència amb una dallada irreversible. Quan busquem desesperadament una resposta raonable, només en trobem una: la vida és massa fràgil; és massa fàcil ensorrar-la. En aquestes condicions, la vida òptima seria una utopia esmunyedissa per a tothom.
Crec que la vida òptima, en tot cas, és aquella que assoleix d'assumir lúcidament la seva limitació, la fragilitat i la probabilitat d'esqueixar-se dolorosament; la que sap fer virtut de la necessitat. Es tracta precisament que aquestes condicions adverses no ens ensorrin ni paralitzin, sinó que en traiem la gosadia d'obrir nous horitzons, d'afermar responsablement les defenses frontereres i de refer els esquinçaments amb nous empelts. En últim terme, la vida òptima és la que aconsegueix d’ensinistrar-se per domar la por.
La por és un sentiment irracional davant situacions desconegudes que imaginem incontrolables i que generen la convicció d’impotència per abordar-les amb èxit. No es pot superar ni inflant enganyosament la consciència de seguretat ni amb la repressió obsessiva dels suposats agressors externs, ja que qualsevol petita punxada desinflarà la fatuïtat i els agressors mai no podran ser eliminats del tot. L’única sortida, encara que sigui costeruda i sinuosa, és la reflexió i l’anàlisi de les estratègies adverses i el domini dels recursos de resposta que tenim a l’abast. Hi ha d’haver un canvi d’actitud que tendeixi a la integració dels elements estranys en un procés de cohesió biològica i social. Destruir l’enemic és ineficaç i impossible; és molt més útil maldar perquè l’adversari esdevingui amic i col·laborador.
Hi ha molts pares i educadors que miren de protegir els educands dins d’una campana de vidre perquè no els toqui cap mal aire. L’únic que aconsegueixen és retardar els refredats i, quan es trenca la closca, la infecció resulta més ràpida, més forta i incurable. El mètode de les vacunes és il·lustratiu i aplicable no solament a les campanyes de prevenció de malalties físiques, sinó també a les de desajustaments psíquics i de conflictes socials; és una bona paràbola per aprendre un sistema més pràctic. Inoculen petites dosis de malaltia, a fi que l’organisme s’entreni i sàpiga assimilar el verí; quan la invasió sigui real i massiva, tindrà les armes esmolades per aturar la conquesta malastruga. És clar que cal afinar molt per encertar les dosis adients i preveure l’especificitat dels atacants, però aquests són els reptes que s’han d’afrontar amb lucidesa i intel·ligència.

Fins ara he parlat de valors en general. També serà bo que en diguem algun nom concret i, ja que se suposa que la llista és llarga, que mirem si n’hi ha algun de preeminent, si és just d’establir-hi una certa jerarquia. En aquesta tasca, segueixo totalment l’argumentació d’en Terricabras en el capítol tercer del llibre esmentat (p 103-142). Poso l’accent en aquelles afirmacions que em semblen més rellevants o significatives per al tema de què tractem.
“La llibertat és el valor bàsic i irrenunciable de la vida col·lectiva, perquè n’és el punt de partida, però també el motor”. “L’exercici de la llibertat col·lectiva és un procés tan llarg com el de la mateixa vida. Ara bé, si la llibertat de cada individu i de cada grup s’ha de fer compatible amb el respecte a la llibertat de tots els altres, no sembla gens adequat plantejar-se la llibertat en solitari, com si fos l’exercici d’alguna habilitat personal. No s’ha de confondre, doncs, la llibertat amb l’arbitrarietat, l’espontaneïtat, el venir de gust o el fer les coses de manera impulsiva o capriciosa. Llibertat no és la paraula màgica que pugui obrir totes les portes i amagar tots els defectes i tots els abusos. Que cadascú pugui pensar, dir i fer el que vulgui, encara no significa que qualsevol cosa que cadascú pensi, digui o faci ja hagi de ser bona i acceptable”. Encara que sigui una qüestió col·lateral en aquest moment, val la pena de posar èmfasi en aquest diagnòstic tan incisiu: confondre o identificar el que m’agrada amb el que és bo i justificar-ho a l’empara de la llibertat individual indiscutida, és el mur contra el qual s’estavella qualsevol reflexió o anàlisi ètic de la conducta humana.
La meva llibertat i la dels altres formen un sol paquet indivisible i guanyar la llibertat per a tothom és un dret i un deure que recau en tots els homes i dones del món in solidum, de tal manera que ningú no pot excusar-se de treballar per fer-los realitat; i, si algú se’n despreocupa, els altres han d’assumir la feina abandonada. Aquest raonament és clar i entenedor i tanca qualsevol polèmica estèril sobre el significat de la paraula, la necessitat de posar-hi adjectius o la discussió sobre les diferències entre llibertat i llibertinatge, debats que han fet gastar massa tinta sense resultats pràctics. L’imperatiu al qual ens hem d’adherir no és jo vull ser lliure, sinó vull que hi hagi llibertat per a tothom. A la pràctica pot haver-hi tensions i enfrontaments sobre límits i lleis que han de regular-la, però tot s’ha de diluir a la llum del principi fonamental: l’acció que garanteixi més llibertat per a més individus serà la conducta més ètica i més moral possible. Evidentment que la llibertat implica capacitat de decidir responsablement, després d’avaluar els avantatges, els inconvenients i les conseqüències de cada opció; la llibertat exigeix igualtat plena d’oportunitats  per fruir dels béns que són patrimoni comú.
“Quan examinem més de prop la llibertat, també advertirem l’estreta relació que manté amb la igualtat, l’autonomia personal, el respecte o la tolerància. Es tracta d’una relació tan estreta, que gairebé podríem dir que aquests valors no tenen vida pròpia, sinó que són manifestacions i concrecions de la llibertat. Podem dir que tots aquest valors són comuns a tots els ciutadans demòcrates. El seu caràcter singular, però, encara queda més ben subratllat si diem que, en realitat, són valors preferents. Aquests valors mostren que la tria personal de valors sempre es fa en un marc que té implicacions col·lectives”.
Potser aquesta dimensió col·lectiva dels valors fonamentals iniciaria un camí relativament més practicable per a la resposta a les difícil preguntes que he formulat en els apartats anteriors. Crec que és possible d’iniciar un viatge que porti a l’experiència d’aquesta dimensió: ajudar a comprendre que jo no puc ser lliure, si els altres no ho són i que ho seré més com més ho siguin els altres. Si aquesta convicció va amarant tota la brega quotidiana per progressar i créixer, la balança començarà a decantar-se cap als que he anomenat nous valors i nous models de vida, els que transcendeixen la immediatesa individualista i empenyen a avançar cap al bé comú de llarg recorregut.

En un esforç per simplificar al màxim els eixos d’una conducta ètica, justa i responsable, invoca dos imperatius, que fon en un de sol, en el qual concentra la fórmula que afavoreix l’adquisició  del que qualifica com a “tarannà moral compartit”, una mena de supravalor que conté l’essència de tots els altres. Són dos aforismes tradicionals, un de l'evangeli de Mateu i l'altre de Kant: "Fes als altres allò que vols que ells et facin" i "Tracta els altres sempre com un fi, mai com un mitjà". El primer ens recomana de tractar tothom igual; el segon és un principi explícit d’excel·lència: demana directament que es tracti tothom . De la unió de tots dos, en podem concloure que convé que tractem tothom igual de bé. El tarannà configurat per tots dos "sembla que és el que s'adiu millor a la dignitat de persones autònomes, que prenen lliurement les seves pròpies decisions, però que comparteixen una actitud de respecte igual per a tots, inclosos ells mateixos". L'adquisició d'aquest tarannà, tant en l’àmbit personal com col·lectiu, deu ser la primera condició, sense la qual no és possible emprendre cap educació justa i eficaç.

Lluís Costa Bofil

Nota : Intervenció a les Jornades de debat curricular de la Universitat de Girona. Maig 2006.

Publicat dins el capítol I del llibre MESTRES DEL SEGLE XXI
CCG edicions Col•leccció Joan Puigbert
Editors: Xavier Besalú, Margarida Falgàs, Joan de la Creu Godoy Alfons Romero
     


 
     

 

 

 

  • www.terraprims.com