LA LLEI DIVINA I LES HUMANES

Els retrets que Jesús fa als fariseus i mestres de la llei a l’evangeli que llegim aquest primer diumenge de setembre són prou greus perquè hi fem atenció i sapiguem reconèixer en quina mesura nosaltres també en podríem ser els destinataris

“Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi. El culte que em dóna és en va”

 

Aquesta contradicció entre el que diuen els llavis i el que ens roba el cor, entre les paraules i els fets, entre el culte i la pràctica quotidiana és el gran escàndol que assetja els creients de tots els temps i de tot arreu. La nostra relació amb Déu tendeix a concentrar-se en les pregàries i en el culte i a eludir l’adequació de la conducta als patrons que ens proposa. La sentència és demolidora: el culte és en va, és inútil, una irresponsable pèrdua de temps.

Val la pena, doncs, que ens examinem sobre la segona part del text: ”abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.

 

Distingir l’origen divers de les lleis resulta molt complicat, perquè totes ens arriben passades pel sedàs dels interessos humans. No n’hi ha cap que ens arribi directament de Déu, tot i que molts legisladors intenten de disfressar-les amb una aurèola divina.

 

Jesús sí que ho té clar i ens ho ensenya sense possibilitat de trobar-hi excuses. Per a ell només n’hi ha una de llei divina: ”Estimeu-vos com jo us he estimat”. No de qualsevol manera, sinó gastant la vida al servei de l’altre. Totes les altres lleis són arbitràries i només tenen sentit si serveixen per complir fidelment aquesta.

 

Remarquem com n’és de fàcil amb aquest criteri d’esbrinar l’origen i l’abast de totes les lleis. La feina que ens queda és ben senzilla: analitzar cada llei, cada tradició, cada costum i comprovar si estan al servei del bé comú o si fomenten les desigualtats i estableixen la tirania d’uns individus o d’uns grups sobre els altres. I això, en tots els àmbits: polític, social, econòmic, familiar...

 

Després d’aquest examen, quantes n’hauríem d’anul·lar o de passar per alt i quantes n’hauríem de mantenir i de reforçar? És evident que hi ha riscos, però són assumibles. Pot semblar una tasca ímproba, però, almenys a nivell personal, no podem pas defugir aquesta responsabilitat. Ens hi hem de comprometre seriosament. I, si el complim amb audàcia, tinguem la seguretat que s’estendrà com una taca d’oli. Jesús n’avala l’èxit perquè ell ho ha aconseguit (no pas sense patiment) i ens encomana el seu vigor.