LLIBERTAT I SEGURETAT

Situem-nos entre els anys 1050 i 1000 abans de Crist. Ja fa uns 200 anys que les tribus israelites, després de la fugida d’Egipte, s’han instal·lat al territori de Canaan. No funcionen com una nació organitzada, sinó que cada tribu va a la seva i, només quan hi ha un problema greu, apareix algun líder que agrupa unes quantes tribus i hi fa front. Però arriba un moment en què aquest sistema comença a ser insostenible. Els estats veïns estan organitzats entorn d’algun rei o governant reconegut i això els dóna molt d’avantatge davant la desorganització de les tribus israelites.  Els dirigents se’n van a veure l’home amb més autoritat moral del país, el profeta Samuel, i li demanen que els doni un rei com tenen tots els països normals.

 

La petició va contra les arrels més profundes de la història del poble, segons les quals l’únic rei d’Israel és el Senyor. Per això Samuel, i Déu també, s’enfaden per la petició, però acaben acceptant-la, tot explicant-los les malvestats i servituds que els cauran al damunt.

El manifest antijeràrquic de Samuel es pot considerar com la primera proclama anarquista de la història. Una descripció d’un realisme desarmant sobre el que significa que hi hagi una persona a la qual s’atorga el poder sobre els altres. El poder atorgat a un home (o a una dona) sempre és opressor, diu el profeta. Per això la proposta organitzativa de l’Israel originari era que l’únic rei fos el Senyor: el Senyor és un criteri d’actuació i una guia que està més enllà d’aquest món i de les seves apetències i no necessita per res exèrcits ni cortesans ni delmes ni palaus per esplaiar-se.  Déu sempre porta alliberament, mentre que el poder difícilment s’escapa de ser opressor. Per això, el projecte de Déu per al món és el projecte anarquista en el seu estat més pur i noble.

 

Aquesta crisi posa en relleu l’etern dilema entre llibertat i seguretat. La història de la humanitat ens ha fet avançar cap a una situació en què aquest dilema ja no és tan excloent com ho era a l’època de Samuel, tot i que la tensió encara perdura: o la llibertat, amenaçada constantment per l’ambició del enemics i incapaç de posar ordre en les rivalitats quotidianes dels individus i de les tribus disperses, o la seguretat del súbdit, sempre a mercè del que al rei de torn i a la seva camarilla els doni la gana de fer. La història de la humanitat ens ha fet avançar en la recerca d’unes formes de govern que permetin conjugar al màxim la llibertat i la seguretat: és això que anomenem democràcia i que encara té molt a millorar.

 

En tot cas, aquesta proclama del profeta ens hauria de recordar sempre que el poder, posat en mans dels éssers humans, té una irrefrenable tendència a ser aprofitat i opressor. I que l’ideal de Déu és que cap home ni cap dona no estiguin mai per sobre dels altres homes i dones.