www.terraprims.com
 
 
qui és jesús?

 

És una persona que va passar fent el bé arreu i fent totes les coses bé. No solament predicava que Déu és amor infinit, sinó que vivia només per donar testimoni i fer entenedora aquesta qualitat essencialment divina.
Déu vol que tots els homes i dones del món i de sempre tinguin una vida lliure, digna i joiosa. Jesús va dedicar tota la vida a aquest projecte (en diu el Regne), a denunciar i a combatre les causes que impedeixen el seu creixement.
Per això va topar amb aquells que, havent aconseguit situacions de privilegi en els camps més diversos, no estaven disposats a renunciar-hi, per repartir més justament els béns que són patrimoni comú.
Malgrat les amenaces i temptacions, va seguir amb fidelitat la seva missió; ni la mort no el va fer desdir del compromís, fonamentat en la convicció que l’amor és més fort que la mort i que la vida és molt més que respirar, moure’s i xalar.
Jesús, estimant fins a les últimes conseqüències, va guanyar-se aquesta vida plena i joiosa que ningú no pot arrabassar-li. Des d’aquest triomf, guanyat a pols, és la nostra meta, ja que, si seguim les seves petjades, hi arribarem amb la mateixa glòria i felicitat perpètues.

Jesús és, doncs, un rebel (un revolucionari), un activista social, un alliberador (salvador), que es mereix el nom d’Emmanuel (Déu és amb nosaltres). Inicia un moviment que anuncia la Bona Nova: un altre món és possible; aquest món nou ja s’està gestant i creix sense presses i sense pauses amb els granets de sorra que hi aporten tots aquells que hi creuen i hi treballen.
L’eix vertebrador del seu Regne és l’amor; no qualsevol amor, sinó el seu model característic i únic: “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”. És un model complex i difícil de definir en tots els seus caires, però té unes fites molt clares:

1.- Pren la iniciativa. No espera que l’estimin ni que facin mèrits per merèixer-ho. Déu fa ploure sobre justos i injustos; no estima els que són bons, sinó que fa bons aquells que estima. No és un mercadeig com fem nosaltres: si m’estimes, t’estimo; t’estimo en la mesura que m’estimes. D’aquí neix la preferència insistent envers els pecadors i la traça amb què desvetlla la bondat que tots portem dintre, més o menys amagada. És una manera ben diferent de tractar els dolents: no val a castigar-los, excloure’ls ni tancar-los a la presó; cal acostar-s’hi amb cura per acompanyar-los en la conversió.

2.- Vol el bé de l’altre. Exigeix voluntat i compromís de servei; i no a mitges, a estones o quan en tingui ganes, sinó del tot i sense condicions, fins a donar la vida; com l’espelma, que es consumeix, tot donant llum i escalfor. Es tracta de voler el bé de l’altre, encara que sigui lluny de mi o sense mi, captenint-se que el bé de l’altre és el meu millor tresor i que només puc ser feliç si els altres també ho són. No és just de donar almoines o allò que ens sobra, de donar coses; és nosaltres mateixos que ens hem de donar: “Aquell que retingui la seva vida, la perdrà per sempre; el que la doni, en tindrà per sempre amb abundància”.

3.- Anar sempre més enllà. Els capítols 5 i 6 de Mateu i 6 de Lluc són una glossa d’aquest principi, al qual donen mil voltes perquè no en quedi cap dubte. Si en féssim la interpretació literal, serien principis desassenyats, però la proposta fonamental és indefugible i no necessita gaires comentaris:
“No us hi torneu contra els que us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-la-hi mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis de qui et vol manllevar. No reclamis allò que és teu a qui t’ho hagi pres”.

Al començament deia que només va maldar incansablement perquè tothom tingui una vida lliure, digna i joiosa. Si llegim superficialment les Benaurances, podem pensar que ho contradiu, perquè són una crida a la resignació, a suportar com puguem les misèries actuals, tot esperant el consol futur, a l’altra vida. Seria una interpretació del tot errònia. Són precisament el contrari: una proclama enardida a favor de la insurrecció. Ens diuen que ja n’hi ha prou de pobres, de dol i d’humiliació; que ja és hora de començar a capgirar-ho. Ha començat el temps de posar les coses al seu lloc. La proclama és contundent: Pobres, malalts, víctimes de l’explotació, alegreu-vos perquè dono el senyal de sortida per al vostre ressorgiment; la terra serà vostra, perquè és l’herència del Pare per a tots els fills.

Al començament també deia que Jesús creia en una altra dimensió de la vida, que per a ell viure és molt més que respirar, moure’s i xalar. És un altre punt essencial del seu testimoniatge, que té corda per a una reflexió llarga i intensa. Ara només sóc capaç de transcriure unes afirmacions d’una carta de Joan i del seu evangeli:

a.- “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els germans. Qui no estima continua mort. Tothom que té odi al seu germà és un assassí i, com vosaltres sabeu, no hi ha cap assassí que tingui la vida eterna dintre seu. Hem conegut l’amor veritable pel fet que Jesucrist ha donat la vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans”. 

b.- Marta digué a Jesús: “Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis”.
Jesús li diu: “El teu germà ressuscitarà”.
Marta li respon: “Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia”.
Li diu Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Ho creus, això?”

c.- “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol; però, si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”.

d.- “Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I, quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. Que els vostres cors s'asserenin i no temin.  Heu sentit que us deia: ‘Me'n vaig, però tornaré a vosaltres’. Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo”.

Després d’aquest apartat, serà bo d’insistir que Jesús ens allibera de la por. Pau ho expressa amb aquesta pregunta reptadora: “Si Déu és amb nosaltres, qui ens podrà fer mal?”  Fins i tot la mort ha perdut el seu verí i s’ha convertit en un traspàs. Ja no hi ha desgràcies; en tot cas, només dificultats o tempestes, a través de les quals aprenem a ser forts, a bandejar l’orgull, a encarrilar els recursos per superar-les i a estimular la solidaritat.
La por és el sentiment que més ens empetiteix i ens humilia; neix de la impotència per fer front a un mal del qual desconeixem la força destructiva i les armes amb què ens agredeix. Jesús ens ha fet comprendre amb les paraules i els fets que aquest mal no existeix, perquè podem vèncer-los tots amb les armes que ens proveeix. No ens estalvia les embranzides, però ens ensenya com superar-les.
És aquest el significat més precís de la paraula Salvador: ens ha salvat de la por, ha tret el verí de totes les desgràcies.

 

Març de 2008

 
 

 

 

 

  • www.terraprims.com