www.terraprims.com
 
 
la fracció del pa

 

1.- El memorial de Jesús (Lluc 24, 13-35)

 

La mort de Jesús va ser un cop molt fort per als deixebles. No solament han perdut un amic, a qui els rivals han humiliat cruelment, sinó que les seves promeses de felicitat han acabat en un fracàs escandalós. Per acabar així, no val la pena de viure com ell pretenia. La majoria es dispersa, plega veles i se’n torna a casa a fer la seva, com abans, com tothom.
Però tot el que han vist i sentit no s’esborra pas fàcilment. Algú els ho recorda i, encara que tenen el cap embotit i no estan per orgues, ho escolten, en parlen i hi donen voltes desesperadament. Fins i tot es decideixen a acollir el foraster, a compartir-hi la taula (amb tot el que això suposa d’acolliment i servei) i a acceptar-lo com a un més de la casa.
És el moment decisiu. Quan es decideixen a practicar el que Jesús els havia encomanat, s’adonen que tenia raó. L’alegria torna als seus cors i comproven la veritat de les seves afirmacions bàsiques: “On hi ha dues o més persones reunides en el meu nom, allà hi sóc jo” i “Tot el que feu a favor dels que ho necessiten, m’ho feu a mi”. El reconeixen present, viu, estimant-los i donant-los força per estimar.
Estan tan contents, que no poden guardar-se l’alegria per a ells sols i han de córrer a comunicar-la als altres, que també han fet la mateixa experiència i estan tan contents com ells. Així reforcen la seva convicció i el seu entusiasme es fa més encomanadís.
L’episodi és un resum de tot aquest procés i el concentra en la celebració de la Missa, el moment en el qual es materialitza l’exercici de la proposta fonamental: “Recordant-vos de mi, feu el que jo he fet. Practiqueu l’amor, compartint i repartint el que teniu i el que sou: el pa, trencat i compartit, i la sang, vessada i aspergida, en són els signes, el sagrament”.
Nosaltres hem de tornar a desconcentrar el procés i resseguir-lo a la vida real, que és on tenim experiències semblants: els fracassos ens enfonsen, les incomprensions ens deceben, la pressió de l’ambient ens emboteix el cap, el món ens amara del seu mal... Ja coneixem Jesús i la majoria de les seves propostes, però necessitem que algú ens les recordi, ens les expliqui i fer-hi autèntica atenció. Quan ens decidim a practicar-les sincerament i no a fer proves regateres, també comprovarem que Jesús té raó, que fa més feliç donar que rebre i que val la pena d’empeltar-se a la seva vida.
Llavors comprendrem el sentit de la Missa i ens adonarem que és una mena de curset intensiu per reforçar el procés de conversió, amb la companyia viva de Jesús i amb l’experiència compartida dels germans.

 

2.- L’àpat del corintis (Primera carta 11, 17-34)

La qualitat d’àpat fraternal és el tret més genuí i primitiu que exhibeix el memorial de la Mort i Resurrecció del Senyor. De fet, té una relació evident i inseparable amb la Cena, vigília de la Passió i és el moment de la descoberta i trobada amb Ell (paràbola d’Emaús).
Els àpats tenen sempre dos elements fonamentals: són una celebració i suposen una trobada, que no és solament reunió, sinó posada en comú de menjar, d’experiències i de projectes. En el nostre cas, aquest aspecte té un relleu especialíssim; recordem el gest de rentar els peus i el de partir el pa i vessar la sang. Pau hi insisteix des de diverses perspectives: “Hi ha divisions entre vosaltres”; “Mentre uns passen gana, uns altres mengen i beuen massa”; “Quan us reuniu per menjar, tingueu en compte els altres”.
Es tracta de fer el que Jesús va fer; no solament el ritus, sinó de donar la vida perquè nosaltres la tinguéssim a vessar. En aquest cas, donar la vida no vol dir sacrificar la meva a favor d’un altre, sinó demostrar a l’altre què vol dir viure, com es pot viure en plenitud i com es pot ser immortal, assolir la vida que no fineix. El pa i el vi són el cos de Jesús, Jesús mateix que és menjat per convertir-nos en ell, en un procés invers al del menjar: els aliments es converteixen en nosaltres, però nosaltres, menjant-lo, ens convertim en Jesús. Combregar no vol pas dir menjar-se un tros de carn, sinó reconèixer que el gran gest de donació és actual i viu i que nosaltres l’assumim com a tal.
Només des d’aquesta perspectiva es pot comprendre el missatge als corintis: si no es comparteix, no hi ha Cena del Senyor; si només complim el ritus, la profanem i la convertim en motiu de condemna; si separem el ritus (sagrament) del seu significat, deixem d’anunciar la Mort i la Resurrecció del Senyor, perquè renunciem a la vida que ens ha obert.
Després de llegir aquest fragment, no podem fer altra cosa que lamentar amb angúnia que la nostra Missa haig perdut quasi del tot aquests elements fonamentals, que sigui tan difícil ara trobar-hi i proclamar-hi una festa intensa i una comunió total. Ens queda només, en tot cas, aprofitar les engrunes i els minsos vestigis que hi resten per refer-ne l’experiència i recuperar-ne com sigui el significat.

 

3.- Les primeres comunitats (Fets del apòstols 2, 41-47 i 4, 32-35)

De la vida de les primeres comunitats tal com l’expliquen els dos fragments dels Fets dels Apòstols, tot i que està, sens dubte, idealitzada, en podem treure els trets essencials, ja que demostren que, encara que no visquin així, tenen ben clar que haurien de viure-hi.
Tenia tres eixos bàsics: assistien al culte al Temple; partien el pa i prenien l’aliment amb senzillesa i alegria; vivien units i tenien els béns en comú. Aquest darrer és el que es presenta amb més relleu, amb expressions més insistents i radicals: “venien les seves propietats i les altres coses que posseïen, per distribuir entre tots els diner, segons les necessitats de cadascú”; “ningú d’ells no deia que fossin pròpies les coses que posseïa, sinó que tenien tots els béns en comú”; “entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien i dipositaven als peus del apòstols el producte de la venda, que després era distribuït segons les necessitats de cadascú”.
Notem una diferència ben interessant: Assistien al culte al temple, però feien la fracció del pa a casa, en família, en assemblea fraternal. No la feien ni la presidien sacerdots, sinó el cap de casa o de colla. La institució del que anomenem sacerdoci ministerial no es pot atribuir a Jesús ni a la celebració de l’Últim Sopar, ja que els primers deixebles no en recolliren el testimoni ni el necessitaven per a “partir el pa”. Aquesta mena de sacerdoci té més semblances amb la casta elitista de l’Antic Testament que amb la Nova Aliança que instaurà Jesús. Convé tenir present que en el Baptisme tots hem estat ungits sacerdots, profetes i reis, en paraules textuals de la cerimònia.
I encara una altra remarca en la mateixa direcció: aquesta assemblea fraternal era l’Església (en grec significa reunió, aplec). Com que l’Església es feia i vivia a les cases (més o menys grans, segons creixia el nombre d’adeptes), la casa també s’anomenà església. Aquest darrer significat secundari ha acabat devorant el primer i poques vegades, quan parlem d’església, ens referim o tenim present la comunitat. El pas de l’església domèstica a l’església nombrosa va comportar las jerarquització de la comunitat, ja que es reunia en cases grans, de personatges notables, caps de família amb una arrelada estructura patriarcal, que, amb facilitat encara que lentament, es va encomanar a la comunitat.

 
 

 

 

 

  • www.terraprims.com