www.terraprims.com

 

 

L'educació dels valors La conversió Jornada de Pastoral - empordà Activistes de la miseric√≤rdia
     
 

El meu nom ja el sabeu: Lluís Costa i res més. En els programes sempre solen seguir al nom tot un reguitzell
de títols. Aquesta vegada no n’hi ha cap i, potser, us n’haureu sorprès. No hi ha cap títol perquè no en tinc
cap; no he estudiat enlloc fora del seminari; no sóc ni teòleg ni especialista en res. Només hi han pogut posar:
capellà de Roses. Tot el que sé ho he après corrent per aquests móns de Déu, prenent tant com he pogut el pols
a la gent i passant-me moltes estones tancat al despatx, reflexionant sobre la vida que he anat descobrint a poc a poc.
Tot això ho dic perquè veieu que sóc ben conscient que res del que diré és dogma de fe i que, per tant, tots teniu el perfecte dret de no estar-hi d’acord i de manifestar-ho de la manera que us plagui.
No crec que el verb més adequat per expressar el que he vingut a fer sigui la paraula predicar. Més aviat us pregaria que ho prenguéssiu com una ocasió que tinc d’oferir-vos una visió i una vivència personal de la fe i que volguéssiu acceptar aquest testimoni per si us pot ajudar a aclarir les vostres pròpies idees i us pot obrir un camí en la foscor de la fe que tots intentem de viure amb la màxima fidelitat a la nostra consciència. No pretenc pas ser un mestre que ensenya, sinó un cristià que reflexiona en veu alta davant d’unes persones que considera els seus germans i amics. Si algú n’esperava una altra cosa, perdoneu-me, però s’ha equivocat o s’han equivocat els que m’han fet venir.
Tingueu-ho en compte ja des d’ara i interpreteu totes les meves afirmacions dintre d’aquest marc. Si ho teniu ben present, em sentiré molt més segur i tranquil, ja que no comprometo res més que la meva responsabilitat personal i ningú més que jo no haurà de pagar els meus errors o les meves inexactituds.

Quina mena de conversió?

Comencem, doncs aclarint els termes i posant-nos d’acord en el sentit que donem a cada paraula. Parlem de conversió i hem de començar explicant en quin sentit faré servir aquesta paraula durant tota l’estona
La paraula conversió, com tantes d’altres, s’ha gastat i s’ha quedat sense contingut. Abans només es feia servir en casos espectaculars, quan dividíem la gent entre sants i pecadors i nosaltres ens posàvem a la categoria de més o menys sants.
Ara hem arribat a reconèixer que tots som pecadors i, per tant, que tots necessitem convertir-nos constantment, però sembla que l’hem reduït a un camp molt superficial, deutor d’uns prejudicis amb fondes arrels paganitzades o precristianes. Parlem de conversió aplicant-ho als nostres petits defectes de cada dia i sovint ens adonem que és un procés tant lent i que hi ha una desproporció tan gran entre els esforços i els fruits recollits que el desànim i la rutina, amb una dosi de nostàlgia, acaben imposant-se en el més profund del nostre ésser. No volem rendir-nos, però sentim que les forces i la il·lusió ens abandonen palpablement.
Tinc la impressió que no és prou viva la consciència que conversió vol dir capgirament radical i que aquesta paraula val tant o més que una altra que usem molt sovint en el terreny polític o social, revolució. I encara ens oblidem sovint que, perquè aquesta paraula tingui un contingut específic, ha d’incloure una referència constant al que significava en llavis de Jesucrist; que, si ens hem de convertir, hem de fer-ho, segons el model que tenim en ell.

Davant de la impossibilitat de tocar-ne tots els aspectes, m’ha semblat de parlar dels dos que em semblen fonamentals: Jesucrist manté una lluita constant contra els ritualismes de totes les institucions jueves i ens dóna un manament nou i una fórmula nova per obtenir la felicitat:
# Jesús enruna el concepte de santedat ritualista: els seus amics més fidels són els pecadors i pecadores
# Jesús no compleix les tradicions del pares ni les ablucions legals.
# El dissabte està fet per a l’home i no l’home per al dissabte
# Déu no serà adorat ni a Jerusalem ni a Garizim, sinó en esperit i en veritat
# Va ser condemnat per heretge i blasfem i, fins i tot, com a agitador polític. Feia trontollar els fonaments del judaisme. I, per aquesta raó, va ser condemnat.

Novetat aigualida

No sóc pas ni sociòleg ni historiador, però m’ha cridat sempre l’atenció la profunda influència que han tingut les diverses cultures i religions sobre el cristianisme i el pes decisiu que han tingut les tensions humanes i les qüestions de domini polític sobre totes les heretgies i divisions de l’Església. És interessant de constatar com, després del sotrac inicial que va suposa la vida i el missatge de Jesús, els reflexos anteriors van aconseguir infiltrar-se de nou en el moviment  revolucionari i descolorir els caires característics de l’experiència genuïna.
La pervivència del ritualisme n’és un exemple evident; tot i el rebuig frontal que Jesús hi manifesta, va anar aigualint la frescor renovadora dels primers temps, fina a arribar a extrems inconcebibles i ridículs.
El ritualisme ha envaït el nostre culte, allunyant-lo cada vegada més de la vida. El toc de gràcia li ha donat la falsa interpretació de la fórmula tridentina “ex opere lperato”, aplicada a l’eficàcia dels sagraments, fins a convertir-los en ritus més pròxims a la màgia que a una acció veritablement de Déu sobre l’home lliure i responsable.
La situació de cristiandat en què vivim ha convertit la fe en un fet social sense cap contingut personal, en una glòria nacional a la qual no correspon cap conversió autèntica. Els sagraments no són més que cerimònies de compliment social, que no suposen cap compromís de vida.
La nostra moral actual no es diferencia pas gaire del ritualisme jueu, perquè la majoria de les vegades intentem només ser fidels a les normes i no a una persona, Jesús, i al seu Esperit, que viu en nosaltres. Encara volem que un altre ens digui si hem fet un pecat o no, si podem fer això o allò amb tranquil·litat de consciència i poques vegades sabem fer una reflexió personal o en comunitat sobre la nostra fidelitat a l’Esperit.
La nostra concepció del sacerdoci està molt més marcada pel culte i per l’home que dóna consells des de l’altura o des de la barrera, de l’home pur i segur, de l’home que ensenya des de la càtedra freda, que no pas de l’home que, conscient de les seves misèries i limitacions, perdona perquè ell també necessita ser perdonat; tant insegur com els altres, és un company de pelegrinatge vers la casa del Pare.
Encara estem massa pendents de la jerarquia perquè arrossegui a remolc el carro de l’Església i no fem més que tímids i esporàdics esforços per manifestar que l’Església i la seva marxa pel món també és una cosa nostra, que sentim en la pròpia carn. D’excuses, en trobem moltes per anar fent la viu-viu i evadir-nos en una espiritualitat etèria i individual, sense sentir-nos sal de la terra i llum del món.
En la nostra Església (no solament la del món, sinó a la nostra petita Església de Girona) li manca espontaneïtat, llibertat, rebel·lió conscient i responsable, compromís franc i conseqüent. Està clar que això és incompatible amb el nostre ritme actual de vida i se’ns fa molt complicat si volem sempre nedar en dues aigües, però aquí radica la veritable conversió de què us parlava al començament.

Els sants, reformadors i perseguits

I ara hem de fer una parada per adonar-nos que el que diem no són pas tòpics sense contingut, sinó que respon a una situació que estem vivint tots i que té unes conseqüències reals en la nostra manera de realitzar el cristianisme. Ja he dit que no sóc historiador, però m’agrada mirar enrere per aprendre i no caure en errors passats. Hi ha una afirmació que he fet i que m’agradaria de reprendre: Jesús va ser condemnat per heretge i per blasfem. Aquest fet s’ha repetit constantment en l’Església: la majoria dels sants s’han vist perseguits I maltractats pels mateixos jutges eclesiàstics. Una immensa majoria de sants han estat reformadors i poques vegades l’Església ha acceptat la seva renovació, sinó desprès de mil i una peripècia. Poques vegades han estat gent d’ordre i la gent d’ordre els ha condemnat a consciència. El cas més típic és potser el de Joana d’Arc. El tribunal de la Inquisició la va condemnar per heretge i bruixeria, per qüestions polítiques difícils de reconèixer en aquells temps i ara la venerem com a la gran lluitadora per la llibertat de l’Església. Sense arribar a aquest extrem, en podríem fer una llista interminable: santa Teresa de Jesús, santa Teresa de Lisieux, santa Caterina de Siena, sant Francesc d’Asís... Els sants, mentre vivien, sempre han fet molta nosa a l’Església contemporània. La majoria de nosaltres, en canvi, som gent d’ordre, no tan sals políticament, sinó dins de l’Església, gent de cerimònies i de sagraments, gent que anem força allà on ens porten sense trencar-nos-hi gaire el cap.
Certament que vivim uns moments de transició, en què es fa difícil de veure-hi clar i mantenir una posició coherent fins al final, sobretot tenint en compte la càrrega pesadíssima que suposa l’educació que hem rebut dins d’unes categories totalment gregàries i ritualistes, però estic convençut que la conversió que se’ns proposa ara segons la línia marcada per Jesucrist ha de començar per aquí i que, si no hi comença, continuarem estellant-nos sempre contra les mateixes parets.

Pistes per a la conversió

Caldria, en primer lloc de despullar el culte de tot ritualisme i adonar-nos que els sagraments tenen tota la seva eficàcia no tan sols perquè són accions de Jesucrist-Cap, sinó de l’Església, Cos complet de Jesucrist i que aquell que els rep ha de remoure sincerament tots els obstacles a l’acció que l’Esperit realitza dintre seu a partir del sagrament.
Seria bo potser de repassar-los un a un amb calma, però ens ocuparia massa temps; fem-ho, no obstant, una mica per sobre:
# Baptisme. És imprescindible la fe dels pares, que vol dir una decisió de viure segons Jesucrist dintre de l’Església com a membre actiu i responsable d’aquest Cos.
# Confirmació. Plenitud d’aquesta fe i compromís personal de construir el Regne de Déu enmig dels homes amb el testimoni de vida i amb la Paraula. El confirmat queda constituït membre adult d’aquesta comunitat eclesial.
# Eucaristia. El cos i la sang de Jesús són el pa i el vi, però també ho són els fidels que hi participen i els de tot el món; no solament es transforma el pa i el vi, sinó les persones que hi ofereixen també la vida. Aquest sentir-se i fer-se Crist en les paraules i en la vida també és part indispensable dels signe sagramental.
# Confessió: Els sacerdot no perdona només en nom de Jesucrist, sinó, sobretot, en nom de l’Església i amb la condició imprescindible que el pecador torni a la cleda, al ramat, a l’Església, perquè dins d’ella és on pot gaudir de la plenitud de la vida cristiana.
# Matrimoni. És desolador de veure com es casa la gent; diem que el matrimoni és signe de l’amor, però molt sovint em pregunto “en aquest cas, de què és signe el sagrament?” Com en cap altra ocasió em sento director d’una gran comèdia ridícula, encara que no pas sempre culpable. Mai no he sabut per què tanta gent es casava per l’Església.
# Orde. Confesso que mai, quan em vaig ordenar, podia sospitar el que m’està exigint el servei de la comunitat. Quasi cap motiu dels que em varen portar fins a l’altar valen ara cinc cèntims. En canvi, els que ara em sostenen, no els podia ni somniar.
Resumint, tinc la impressió que ens pensem que els sagraments sempre valen per a alguna cosa, que la qüestió és rebre’ls, que l’important és anar complint i anar mantenint el muntatge. M’esgarrifo de sentir que molts han perdut la fe perquè la Missa ha canviat tant o l’Església camina massa de pressa. Estic segur que només ha canviat la façana, que és ara quan hauria de començar la veritable i profunda conversió eclesial. Tot just se’ns ha obert la porta, però nosaltres hi hem d’entrar i recuperar la llibertat de fills de Déu, espolsant-nos la por de sobre a tots els nivells; tot just ara podríem començar a ser una gran família on cadascú té el seu lloc i tots portem a terme les seves responsabilitats fins a la últimes conseqüències.
Com es pot desfer aquesta situació de cristiandat i gregarisme evident? Podrem algun dia començar a ser cristians perquè ens dóna la gana i no pel sol fet d’haver nascut en un país com el nostre? Serem capaços de deixar de banda els motlles que ens fan uniformes i començar a deixar pas lliure a l’Esperit perquè ens afaiçoni segons la seva iniciativa peculiar? Hauríem de lluitar aferrissadament perquè no fos necessari administrar-se el sagrament de l’amor per cobrar els punts i les assegurances; el baptisme només l’haurien de rebre els fills dels que han fet una sincera opció cristiana; quan deixarem de fer una festa mundana el dia de la Primera Comunió o del casament? Mentre continuem en aquest clima enrarit, en aquest poti-poti i barreja de superstició, de ritus, de compliment social, de lligams bastards entre l’Església i l’Estat, és impossible que aconseguim una conversió sincera i radical. La conversió és una decisió personal i el clima cal que sigui propici per a aquesta iniciativa.
També cal canviar la concepció del ministeri sacerdotal i no ho hem de fer només nosaltres, sinó, en primer lloc, tots vosaltres, perquè, a la llarga, serem i hem de ser el que ens exigiu i demaneu. Trobar l’essència del sacerdoci i les seves múltiples possibilitats de realització concreta no és solament un afer nostre, sinó de tots, perquè afecta profundament tot el plantejament de la vida eclesial dintre d’una comunitat determinada. És una rucada pensar que nosaltres canviarem si vosaltres no canvieu i no ens exigiu de la manera que sigui aquest canvi. Si esteu convençuts que hem de baixar del pedestal, no vulgueu que ho fem a mitges. Exigiu-nos la desaparició total de tot vestigi de classisme i admeteu-nos enmig vostre no com un pare, sinó com un amic totalment dedicat al vostre servei i compartint totes les vostres alegries i les vostres tristeses.

Excel·lència de la persona

El món ha aconseguit de fer-nos creure que l’important era el progrés i l’augment de la renda per càpita i que tot això és del tot compatible amb la concepció cristiana de l’home, de la seva preeminència enmig de la creació.
I encetant aquest tema de la preeminència de l’home sobre qualsevol altra criatura em recordo d’un episodi de l’Evangeli: em fa una por terrible que nosaltres ens comportem com els genesarens davant de la curació de l’endimoniat. Haurien preferit tenir els dos mil porcs que la curació d’un home. Es tracta de valorar l’home perquè és home i fill de Déu; per res més. I de promoure’l fins a fer-lo acostar a la seva plenitud d’home i fill de Déu.
En el marc d’aquesta concepció, també convé que revisem a fons allò que en diem moral, encotillada per la servitud a les lleis i a les institucions sacralitzades. Jesús desobeïa les lleis més sagrades i escandalitzava els fariseus per curar i salvar una persona. El criteri fonamental per al nostra bon obrar no pot ser la por al càstig, sinó el compromís d’estimar i de servir. És aquí on es fa feixuc l’alliberament dels prejudicis ancestrals. Tot i saber que hauríem de trencar moltíssimes cadenes, hi ha un pensament que ens paralitza: i, si vaig a l’infern per això? És un símptoma palès del nostre infantilisme i immaduresa cristiana. Un adult no s’atura per la por al càstig, un home madur no retrocedeix per l’amenaça del poderós, un que estima no tem la ira de l’estimat. L’amor no admet receptes ni fórmules fetes; coneix prou bé el camí per on trobarà l’estimat i s’hi llança sense càlculs interessats. Cal valorar primordialment les actituds, les motivacions del nostre actuar i ser capaços de jutjar-nos a nosaltres mateixos. Demanar ajuda, sí; però només ajuda. No val a descarregar la responsabilitat dels nostres actes sobre les espatlles d’un altre.

Autocrítica i responsabilitat

Bé, deixem-nos d’elucubracions i tornem al començament per poder aterrar i plegar. Potser ara entendreu millor l’abast del que insinuava al començament: mentre limitem la nostra conversió al camp individual  o a les últimes manifestacions dels nostres defectes més o menys grossos, no arribarem enlloc. Mentre ens acontentem vencent la nostra mandra o el nostre mal geni, mai no arribarem allà on ens hem proposat i el desànim i la rutina seran els nostres eterns companys.
Es fa imprescindible una revisió a fons i un replantejament radical davant la nostra existència i la de Déu, amb un capgirament total de les nostres posicions mediocres i superficials. I aquí és on neix la dificultat més seriosa: hem contret un munt de compromisos amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb la societat, amb l’Església institucionalitzada, que ens hem tallat les ales fins a fer-nos incapaços de volar, que vol dir de fer marxa enrere i de començar de nou els nostre camí vers el Pare. Ens estem ofegant i no sabem com sortir-nos-en amb èxit.
Arribats a aquest punt, penso també en l’episodi de la terrible mort de Joan Baptista. Herodes el respectava i res no havia estat capaç d’arrancar-li la sentència definitiva. Fins que un dia es troba lligat; ell mateix es va preparant inconscientment el parany i els compromisos contrets són tan forts que no sap fer marxa enrere i la seva resistència s’enruna en una festa, per obra d’una ballarina. Es troba lligat de mans i de peus i ha de cedir. La nostra vida hi té una semblança extraordinària. Ens anem lligant, no sabem fer marxa enrere; els compromisos ens esclavitzen i dictem la nostra pròpia sentència: ens condemnem a anar-nos esllanguint sense pena ni glòria i cada vegada ens trobem amb les mans més buides d’alguna cosa que valgui la pena, que mereixi el nostre esforç i desvetlli la nostra il·lusió.
L’esperit crític és, doncs, el més típicament cristià i l’única garantia certa de la nostra fidelitat a Jesucrist. Si no sabem mantenir-lo sempre viu, és inútil que intentem qualsevol conversió cristiana. Estic convençut que cal viure’l en la dimensió política, social, familiar, cultural..., encara que avui m’he limitat a aplicar-lo a la fe.
Per tant, l’afirmació que m’agradaria que hagués quedat prou clara és que, si volem convertir-nos de veritat, hem de posar en crisi sincera el fet mateix de la nostra fe i de la nostra pertinença a l’Església com a resposta a la crida que Jesucrist ens ha fet. Que el primer pas per emprendre aquesta conversió és entendre la radical novetat que ha portat Jesucrist a la nostra vida i preguntar-nos per què ens mantenim dins l’Església, què hi busquem i què n’esperem; fins a quin punt els signes visibles de la fe responen a les actituds internes. Si arribéssim a descobrir i a admetre el desfasament abismal que hi ha entre uns i altes, podríem començar amb eficàcia el camí de la conversió real. No es tracta d’abandonar la partida ni de continuar passant com puguem, sinó de comprometre tota la vida en el seguiment de Jesús i en la construcció del seu Regne en el món, podrit per tants comportaments insolidaris.

 

Xerrades de Quaresma a la parròquia del Mercadal, organitzades per l’arxiprestat de Girona ciutat
6 de març de 1972

 
     


 
     

 

 

 

  • www.terraprims.com