En el seu segon viatge apostòlic, passant d’Ásia a Europa, Pau arriba fins a la famosa i rica ciutat de Corint, la capital de la rica regió d’Acaia. Som als anys 50-52 dC, ja que els Fets dels Apòstols ens diuen que al final de la seva estada va ser acusat davant del procònsol romà Gal·lió, el germà de Sèneca, que era de Còrdova, la compareixença davant del qual és una fita en la cronologia paulina (Ac 18,11-12).
Corint era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i de prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occi­dental que donava a l’Adriátic. La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terce­res parts deis quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultu­res i de religions. A més de tenir fama de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb «corintejar» per a desig­nar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa. Formada per uns quants centenars de persones, representaven una minoria insignifi­cant en el conjunt de la població, però configuraven una església local contrastada i variada. La comunitat cristiana de Corint reflectia algunes de les característiques de la ciutat, tant pel que fa a la diversa condició social dels seus membres com pel que fa al seu comportament: grans diferències entre pobres i rics (11, 21-22); nombre majoritari de gent pobra (1, 26-28) i d’esclaus (7, 21); discussions internes entre grups diversos (1, 11-12), i fins i tot plets entre membres de la comunitat portats davant tribunals romans (6, 1-11); permissivitat en qüestions de moral sexual (5, 1-2; 6, 12-20); seducció de la saviesa i l’eloqüència (1, 18-2,16); atracció per les manifestacions espectaculars i secretistes de les anomenades «religions mistèriques», amb el perill que fossin imitades en les reunions cristianes (14,26-38).La diversitat dels membres de la comunitat, fundada per ell mateix, així com les característiques d’aquesta ciutat populosa, emergent i financera, la converteixen en una corporació d’avantguarda que va donar molts maldecaps a l’apòstol. S’hi va trobar amb moltes dificultats que no havia previst.
De totes aquestes qüestions, n’és informat Pau quan és a Efes (la capital de l’Àsia Menor) per diferents conductes: pels responsables de la comunitat, pels comerciants cris­tians que viatjaven entre una i altra ciutat i per un escrit en què se li demana el parer sobre assumptes concrets.
Tot i que Pau va posar tot el seu esforç i dedicació en la fundació de Corint, també alguns cristians d’aquesta ciutat van esdevenir per a ell els infants terribles d’aquells primers temps. Tot això es reflecteix en les dues cartes de què disposem en el Nou Testament.
En realitat avui podem defensar que constitueixen un seguit de cartes reunides, que Pau va anar dictant o escrivint en el transcurs deis anys 52-55 dC, a mesura que li anaven preguntant o quan li arribaven notícies dels seus mateixos col·laboradors. A 1 Co 5, 9-11 es paria d’una carta anterior i a 2 Co 2, 3-4; 7, 8.12 es recorda una carta escrita amb molta aflicció i llàgrimes.
Actualment, podem considerar que cap d’aquestes cartes no s ‘ha perdut i que queden integrades en les nostres dues cartes als Corintis. Per a una lectura comprensiva de les cartes esmentades hem de partir d’aquests aspectes tècnics, que responen a una història molt moguda de la comunitat.

La Primera Carta als Corintis reflecteix, per tant, el medi ambient d’aquella ciutat que es van­tava de la seva llibertat i que tenia una comunitat fundada per Pau en col·laboració amb un matrimoni vingut de Roma, Priscil·la i Áqulla (Ac 18,1-3). Pau hi va deixar la seva empremta personal. Tanmateix poc després de la seva marxa, hi van aparèixer problemes, alguns de molt greus.
La primera cosa que actualment es comprova és la divisió que hi ha entre els diferents grups i partits, que fan cas dels líders que hi han passat: Pau, Apol·ló, Pere... L‘apòstol vol tallar de soca-rel aquesta divisió tot recorrent a la identitat de la comunitat: la saviesa de la creu (lCo 1, 10-4,21). També corregeix algun cas d’immoralitat, com el d’un que s’ha casat amb la dona del seu pare (lCo 5,); o la preocupació que li causa el fet que els cristians es permetin de recórrer als tribunals pagans sense ser capaços de perdonar-se entre ells (lCo 6).
A més, davant un seguit de consultes que per mitjà d’un escrit de la comunitat li han arribat fins a Efes, respon sobre temes molt diversos i complexos. Per exemple, sobre el matrimoni i la virginitat (1Co 7) o sobre la carn sacrificada als ídols pagans i que es ven al mercat: què cal fer davant l’escàndol d’alguns i la llibertat d’uns altres? (1Co 8-10), o sobre la participació mateixa en àpats pagans, per raons socials dels convertits cristians, encara que es pensi que els ídols no tenen cap valor.
Els capítols 11-14 aborden com ha de viure la comunitat i com ha de comportar-se en les celebracions de l’eucaristia i del culte, on no tan sols es posa en perill el Sopar del Senyor, sinó la identitat mateixa de la comunitat. Això posa de manifest la divisió de la comunitat en les celebracions eucarístiques, reflex de les mateixes divisions socials deis convertits al cristianisme. També s’hi parla de certes tendències místiques sobre el fons dels carismes veritables. A més, alguns, amb un entusiasme desbordant de caire carismàtic, no contribueixen al bé de la comunitat, sinó a la divisió. Què proposa l’apòstol? Doncs, l’amor com a criteri veritable (lCo 13).
El problema més teològic és abordat al capítol 15: és necessària la resurrecció dels morts, que alguns íl•il·luminats combaten? És una peça magistral, imprescindible en el pensament paulí.
                                        
El Sopar del Senyor (11, 20), tal com Pau parla de l’Eucaristia, era un d’aquests moments intensos i clau dels primers cristians. Ja en els Fets dels Apòstols se’n fa palesa la importància per identificar la Comunitat (Ac 2, 42-47; 4, 32-35), tot fent-ne el memorial.
Pau ha rebut una tradició que s’ensenyava a Corlnt i que proclama que el calze d’ac­ció de gràcies és la participació en la sang de Crist. La sang és la vida i sense la sang moriríem. Per això és el símbol real i efectiu de la nostra participació en la vida del Senyor, en la seva mort i en la seva resurrecció. D’altra banda el pa ens fa  un sol cos, el cos del Senyor ressuscitat.
Aquesta Tradició que Pau ha rebut (11, 23-26) ha d’unir els cristians fins que aquest món desaparegui. L’Eucaristia, per tant, construeix veritablement la co­munitat. No és l’única forma com es fa la comunitat, però és la més determinant: perquè, essent tots tan diferents, marcats i separats per compartiments socials i racials, som u en la persona ressuscitada de Crist. Això és l’aspecte més inefable de l’Eucaristia o del Sopar del Senyor.
Al capítol 13 trobem l’himne a l’Amor. És probablement un dels millors moments de Pau. És una mena de manifest per proclamar que en la comunitat cris­tiana no hi ha res de comparable a l’amor, a aquest amor de Déu del qual Jesús havia parlat en el Sermó de la Muntanya; l’amor que tot ho excu­sa i tolera, l’amor que es dóna, que es lliura sense res a canvi; el qui així estima, no tindrà mai enemics, com és el cas de Déu, el Pare. És un amor impossible i sense fronteres, però que es pot posar en pràctica tal com va fer Jesús en el moment de la seva mort.
Si Pau buscava una identitat per a construir-hi la vida cristiana, no va poder escollir millor. La seva  proposta, malgrat que sembla utòpica, com si fos una cosa que no es pot complir en aquest món i en aquesta història, mostra l‘únic camí de l’autèntica religiositat dels seguidors de Jesús, els quals han d’estar disposats a tot, no tan sols a superar l’ull per ull i el  dent per dent o la mateixa pena de mort que això implicaria, ja que no hi ha veritable religió o religiositat sense aquest tipus d’amor.

13 juny 2004