Introducció

Després dels quatre evangelis, el següent escrit del Nou Testament és el llibre deis Fets deis Apòstols. Aquesta obra forma una unitat amb l’evangeli de Lluc, del qual constitueix la segona part. Així ho proven: la dedicatòria de tots dos escrits a un tal Teòfil (Lc 1, 1-4; Ac 1, 1-2); l’al·lusió, al començament dels Fets (Ac 1, 1) al primer llibre (l’evangeli). Totes dues parts es van editar separadament des de la fi del segle II dC i van acabar considerant-­se com dues obres diferents d’un mateix autor. Per això, el títol actual, que data de l‘època de la separació, no correspon exactament al contingut, perquè fa la sensació que es tracta d’un llibre històric, quan, en realitat, des del punt de vista literari, pertany també al gènere evangèlic. S’acostuma a datar els Fets uns deu anys després que fou escrit l’evangeli, tot i que res no impedeix que, com que totes dues obres formen part d’un únic projecte literari, s’escrivís immediatament després de l’evangeli. Quant al lloc de composició, corn passa amb l’evangeli, no hi ha res de segur.
La intenció de l‘autor és narrar, en un llenguatge més simbòlicoteológic que no pas històric, l’expansió universal de l’Evangeli: de Jerusalem fins a l’extrem de la terra (Ac 1,8). Per això, va exposant, fonamentalment per mitjà de les peripècies d’un seguit de personatges (Pere, Joan, Felip, Esteve, Bernabé, Pau...), les vicissituds per les quals va passar el missatge de Jesús fins a encarnar-se en una comunitat nova, oberta a tothom. Lluc tradueix així la seva persuasió que l’obra iniciada per Jesús s’insereix i continua en la història de la humanitat.
Encara que la primera part dels Fets (Ac 1-12) té per personatge central Pere i la segona (Ac 13-28) Pau, en realitat el veritable protagonista de l‘obra és l’Esperit Sant, el qual, infós el dia de la Pentecosta als primers seguidors de Jesús (Ac 2, 1-4), va animant la vida de les primeres comunitats i guiant la difusió del missatge cristià. Destaca també en els Fets el paper que hi tenen els nombrosos discursos que es posen en boca dels personatges importants: a través d’ells es proclama la Bona Notícia de Jesús. L’Esperit i el missatge proclamat constitueixen, per tant, els dos pilars sobre els quals l‘autor fonamenta els esdeveniments i presenta l‘ex­pansió del cristianisme.
A grans trets, el llibre es pot dividir en: Un pròleg (Ac 1, 1-2); Una introducció (Ac 1, 3-14); Orígens i desenvolupament de la comunitat judeocristiana de Jerusalem (Ac 1, 15 - 5, 42); Orígens i desenvolupament de la comunitat cristiana d’Antioquia (Ac 6, 1 - 12, 24); Missió de I’Església d’Antioquia entre els pagans (Ac 13-28).

Els dotze

Els Dotze formen el cercle dels apòstols o enviats, elegits o constituïts per Jesús en els primers temps de la seva activitat pública i els noms dels quals es consignen en quatre llistes del Nou Testament (Mt 10, 2-4; Mc 3, 16-19; Lc 6, 14-16; Ac 1, 13). El seu nombre, dotze, en paral·lel amb les dotze tribus d’Israel, en fa els representants de l‘Israel messiànic i definitiu.
Com que el grup dels Dotze havia quedat incom­plet a causa de la traïció i mort de Judes, després de la resurrecció de Jesús, es va procedir a l’elecció d’un nou membre, d’entre els qui, com la resta del grup, havien estat companys de Jesús des del començament de la seva activitat i testimonis de la seva resurrecció (Ac 1, 15-26). En canvi, no va passar el mateix després de la mort de Jaume, germà de Joan i, com ell, un dels Dotze (Ac 12, 2), perquè aleshores el nom­bre dotze havia perdut tot el seu significat primigeni de representació oficial del nou Israel. Sigui com sigui, en els primers temps del cristianisme els Dotze van gaudir d’un enorme prestigi i autoritat. Amb tot, no van ser ells els únics que van tenir el rang d’apòstols; altres seguidors de Jesús van ser designats i reconeguts com a tals: Bernabé (Ac.14, 14); Pau (Rm 1, 1); Andrònic i Júnia (Rm 16, 7).

El text d’avui

Lluc explica el que se sol anomenar primer viatge de Pau com un recorregut missioner de l’apòstol, juntament amb Bernabé, per l’illa de Xipre i per diver­ses poblacions del sud de l’Ásia Menor (Fets 13-14). A cada lloc per on passen es creen comunitats cristianes com a resposta a la predicació de l’evangeli.
Cal notar que els missioners se senten vinculats als nous creients amb un lligam permanent i, per això, tan aviat com poden, tornen a visitar les comu­nitats acabades de néixer per animar-les i confortar-les. Aquesta sol·licitud es pot resseguir també a les cartes de Pau, signe del seu interès per tot allò que afecta la vida de les comunitats que ha fundat. Tanmateix, encara que els apòstols es consideren els responsables últims de les comunitats, designen en cada lloc persones concretes que se n’ocupin directament; és l’inici d’una organització de les comunitats cristianes que anirà prenent forma en els anys posteriors.
Lluc remarca que Pau i Bernabé no actuen pel seu compte, sinó que han estat enviats per la comunitat d’Antioquia de Síria, el primer gran centre cristià després de Jerusalem, que destaca per la seva obertura als pagans. Per això, els enviats retornen a la comunitat d’origen i hi expliquen el fruit de la seva activitat.

Tot el capítol 14

1 També a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe. 2 Però els jueus que no s’havien convertit van instigar els pagans i els indisposaren amb els germans. 3 Així i tot, Pau i Bernabé s’hi van quedar molt de temps i parlaven amb valentia, confiats en el Senyor. El Senyor confirmava la predicació que ells feien de la seva gràcia, concedint-los d’obrar senyals i prodigis.
4 Llavors la gent de la ciutat es va dividir: els uns estaven a favor dels jueus i els altres a favor dels apòstols. 5 Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los, 6 ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a les rodalies. 7 També allí anunciaven la bona nova.
8 A Listra hi havia un home amb els peus esguerrats, invàlid de naixement, que mai no havia caminat. 9 Mentre l’home l’escoltava, Pau va fixar en ell la mirada i, veient que tenia prou fe per a ser guarit, 10 va cridar amb veu forta: ”Aixeca’t, posa’t dret!”. Ell es posà dret d’un salt i caminava.
11 La gent, en veure el que Pau havia fet, començà a cridar en la llengua de Licaònia: “Els déus han baixat a nosaltres en figura humana!”. 12 A Bernabé li deien Zeus i a Pau, Hermes, perquè era ell qui els adreçava la paraula. 13 El sacerdot del temple de Zeus que hi havia davant mateix de Listra es va presentar acompanyat de molta gent davant les portes de la ciutat, portant vedells i garlandes per oferir un sacrifici. 14 Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van saber, s’esquinçaren els vestits i es van llançar enmig de la multitud tot cridant: 15 “Però què feu? Si som homes igual que vosaltres! Per això us anunciem la bona notícia que us convertiu d’aquests ídols al Déu viu que ha fet el cel, la terra i el mar i tot el que s’hi mou. 16 Ell, en les generacions passades, va permetre que totes les nacions seguissin els seus propis camins; 17 tot i això, mai no deixà de donar testimoni de si mateix amb els seus favors, concedint-vos del cel pluges i fertilitat i omplint d’aliment i d’alegria els vostres cors”. 18 Les seves paraules, amb prou feines van poder calmar la multitud perquè no els oferís un sacrifici.
19 Llavors arribaren uns jueus d’Antioquia i d'Iconi, que es guanyaren la gent, van apedregar Pau i el van arrossegar fora de la ciutat pensant-se que era mort. 20 Però, quan els deixebles es van aplegar al voltant d'ell, Pau es va aixecar i entrà a la ciutat. L’endemà va sortir amb Bernabé cap a Derbe. 21 Després d’haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, 22 enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien: “Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu”.


23 A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.


23 En cada comunitat, després de pregar i dejunar, ordenaren preveres i els encoma­naren al Senyor en qui havien cregut.

24 Van travessar Pisídia i arribaren a Pamfília. 25 A Perga van anunciar la Paraula i després van baixar a Atalia. 26 D'allí navegaren cap a Antioquia, el seu lloc de partença, on havien estat confiats a la gràcia de Déu amb vista a l’obra que acabaven d’acomplir.
27 Quan van arribar-hi, reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet per mitjà d’ells i com havia obert als pagans la porta de la fe
.

NOTA:

Feu atenció a la divergència entre les dues versions de la mateixa traducció interconfessional, la de la dreta (1979) i la de l’esquerra (1993):

La primera diu “ordenaren preveres”. Les dues paraules ens porten a pensar en un ritus sagramental, que confereix un ministeri institucional, el sacerdoci ministerial. El fet que la pregària i el dejuni precedeixin la celebració remarca encara més aquest carácter.

A la segona, les paraules expliquen un fet que sembla desacralitzat, simplement “van designar responsables que la presidissin”, sense cap referència sagramental. La pregària i el dejuni són posteriors i no sembla que tinguin relació amb la celebració ritual, sinó amb el comiat.

També val la pena de remarcar l’equivalència entre “església” (1993) i “comunitat” (1979). Totes i cadascuna de les comunitats són esglésies.

 

8 maig 2004