La convicció d’haver vist Jesús, a què van arribar algunes persones, deixebles del Natzarè, que va morir ajusticiat a Jerusalem sota Ponç Pilat, juntament amb la immediata proclamació de l’experiència que havien viscut, són l’origen històric de la fe en Jesucrist, la causa determinant de la seva originalitat. De fet, el cristià, conscientment o inconscient, ho és pel fet de ser testimoni de Jesús ressuscitat.
De bon començament, la fe en la resurrecció de Jesús comprenia també la convicció que aquell fet atenyia tots els que la predicaven i tots els que els escoltaven: el gest que Déu havia fet en Jesús afectava també tots els homes i dones del món. L’actuació divina, per tant, no s’exhauria en aquell Home, tot i que s’hi concentrava; el que havia esdevingut a Ell es considerava una promesa per a tots aquells que hi creien. Amb la seva intervenció a favor de Jesús, Déu es mostrava a favor de qui acceptés la seva vida i la seva obra com a norma de la pròpia vida. Aquesta creença va ser l’empenta perquè els testimonis es llancessin a difondre la seva experiència; la seva fe personal es va convertir en un missatge per predicar. Així va sorgir el cristianisme.
D’una manera inconscient i recorrent a les imatges visuals amb què la pintura religiosa ha intentat de copsar el misteri de la resurrecció, el cristià que en parla o que en sent parlar l’associa automàticament amb la visió de Jesús que surt, triomfant, del sepulcre obert. Tanmateix, no és pas aquesta la imatge que ens n’ha transmès el Nou Testament. En realitat, ni tan sols sabem si els que varen proclamar-lo havien presenciat la sortida de la tomba; sabem, això sí, que no van dir res sobre aquest fet.
Els relats de les aparicions són confusos i, a vegades, contradictoris: els que havien vist i conegut Jesús no el reconeixen; tot i haver conviscut amb Ell, el confonen amb un estrany; reconegut, desapareix; es presenta com un fantasma, després d’haver entrat en una casa que tenia les portes tancades; es deixa tocar, menja peix a la brasa o camina sobre el mar, davant d’uns deixebles atònits.
Les incoherències que apleguen les narracions reflecteixen precisament la veracitat del testimoniatge tant com la novetat de vida del Ressuscitat. Si els testimonis no varen poder fer callar la seva experiència, tampoc no varen saber explicar-la sense desdir-se i evitant les incongruències. Eren conscients que no tenien categories adequades per explicar el que havien viscut. Era una realitat tan primerenca i diferent, que encara no existia cap llenguatge que la pogués descriure amb propietat. Inventar-lo va ser la seva gran tasca. La predicació cristiana i el Nou Testament són una prova d’aquest esforç testimonial, enorme i no sempre reeixit.
Com qualsevol experiència humana, la del Ressuscitat va ser precedida d’un fet real, que la va fer possible i que, al mateix temps, va generar un llenguatge que la va fer pública. Si Jesús no hagués ressuscitat, els deixebles no l’haurien trobat viu; si no se’ls hagués aparegut, no s’haurien convertit en els seus testimonis.
El fet de la Resurrecció roman, en si mateix, inaccessible a la nostra verificació històrica; tanmateix, però, no poder demostrar que va succeir, no legitima pas negar que hagués passat. L’única possibilitat d’aproximació rau en l’acceptació cordial i total de la vivència dels que van veure el Senyor ressuscitat.
En realitat, tot el que els testimonis varen predicar sobre la resurrecció va ser la descripció de la pròpia vivència personal i col·lectiva, més que no pas el relat neutral sobre el que va passar a Jesús. A l’origen de les expressions que es van crear no hi havia cap interès per narrar la fugida de Jesús del regne de la Mort, sinó la necessitat de fer públiques les seves trobades amb el Senyor viu. Si l’acció divina de ressuscitar Jesús va fer possible que s’aparegués als deixebles, van ser les afirmacions repetides per ells el que va donar a conèixer el fet de la intervenció de Déu a favor de Jesús.
No és coherent parlar de la Resurrecció d’una manera neutral i no partidista. Qui reconeix que Déu, ressuscitant Jesús d’entre els morts, li ha ofert una sortida definitiva per a les seves angoixes i l’ha alliberat de tots els límits, fins i tot de la mort, no pot parlar-ne desapassionadament. Només qui parla conscientment del seu compromís amb el que diu i ho diu amb el propòsit de comprometre-hi també a qui l’escolta, parla del Senyor ressuscitat d’un amanera fefaent.
La proclamació i el testimoniatge de l’experiència pasqual no tenen només un camp o una direcció per on realitzar-se. Van sorgir dues formes d’expressió que depenen directament de les dues activitats característiques de la comunitat cristiana: d’una banda, el culte comú, que és l’espai on millor s’entén el misteri, perquè hom es sent immers en el que celebra i partícip amb qui també el comparteix; d’altra banda, la missió, també comuna, que neix i es manté per la necessitat de donar a conèixer a d’altres una salvació que un mateix ja ha experimentat. El culte és l’ocasió privilegiada per descobrir amb més nitidesa i per expressar amb més força les dimensions reals de la intervenció de Déu en Jesús ressuscitat. El culte cristià és, doncs, molt més que un acte per retre vassallatge o per demanar protecció; és, per sobre de tot, una autèntica celebració, joiosa i esclatant, del poder i de l’amor de Déu, que ha vençut la mort i ens ha convidat a participar en aquesta victòria. La missió és una conseqüència inseparable d‘aquesta celebració exultant.  

L’aparició que hem llegit avui és una visualització, un paradigma o una penyora de tot el que acabem de dir. No és la narració d’un fet, sinó d’una experiència tipificada, que van viure els deixebles, els primers cristians i que també nosaltres podem viure. Es presenta concentrada en un ritus litúrgic, però és l’experiència de tota una vida i per a tota la vida.
El relat d’Emaús, plenament situat dins el context pasqual, té una referència clara a l’Eucaristia. Remarquem quatre moments del passatge de Lluc, que ens suggereixen aspectes diversos per poder viure la celebració eucarística des d’aquesta perspectiva:

  1. L’Eucaristia no pot ser mai desencarnada, és a dir situada fora del context de ,la vida quotidiana. I la vida és una amalgama de situacions gratificants i de tensions angoixoses. Sovint pressionen més les sensacions tèrboles: decepcions, enfrontaments, desànims, neguits. Així comença la narració: el desengany els allunya de la comunitat i, encara que caminen junts, estan capcots i es senten sols; la solitud és un dels dolors més punyents.
  2. Parlant i escoltant, s’expressen i copsen els ensenyaments, interpel·len la pròpia existència gràcies a la Paraula. Diàleg obert. Actitud d’escoltar i rebre d’un altre, fins i tot d’un desconegut, que és capaç d’obrir nous horitzons a les seves vides i d’il·luminar els seus cors ofuscats. La Paraula els fa entendre el sentit del que els passa, la direcció cap on els acompanya, la fita estimulant cap on poden anar i el camí, costerut però segur, que els hi porta; també els adverteix dels esculls i dels entrebancs on poden caure, perquè els evitin amb lucidesa.
  3. L’actitud de l’acolliment és la porta cap a l’esperança, la reconquesta de la il·lusió per viure i estimar. Es tracta d’aprendre a compartir el que som i el que tenim: camí, casa, taula, projectes i afanys. Aquest gest radical queda assumit i transformat per la presència reconfortant i sorprenent de Jesús. Ell, que es va donar fins a les últimes conseqüències, dóna validesa i garanteix l’eficàcia de la fraternitat amb el signe visible de trencar el pa, repartir-lo i convertir-se en aliment físic per al nostre creixement. En aquell moment el reconeixen viu i recomponen el compromís de construir el seu Regne i de mantenir-se fidels al seu Amor.
  4. Els que han tingut la sort d’entrar en Comunió amb Jesús i amb els germans se senten obligats a proclamar-ho arreu amb un entusiasme desbordant. No s’hi val a quedar-se còmodament tancats en la pròpia complaença; hom s’ha de complicar la vida, seguint l’exemple de donació del Mestre, com ha de fer el bon deixeble. Senten el neguit insubornable de tornar a la comunitat i d’eixamplar-la sense límits, fins que tots els homes i dones se sàpiguen salvats, com ells, per Jesús. Els Fets dels Apòstols deixaran constància de nitidesa amb què havien assumit aquest ideal i amb quines ganes maldaven per realitzar-lo.

10 abril 2005