Hi ha gent a qui preocupa i fins angoixa la fi del món. Molts grups d’aparença religiosa en fan tema de predicació amb aires d’amenaça interessada per captar adeptes que s’acullin a la seva fórmula salvadora. No estic segur que sigui una preocupació general, però sí que té un públic interessat. Històricament té moments àlgids; al final de cada mil·lenni troba més ressò i, per això, s’ha inventat un nom per qualificar els seguidors d’aquest discurs; s’anomenen mil·lenaristes. Tots recordem la tinta que va córrer entorn de l’any 2000 per fer-ne safareig.
En temps de Jesús també hi havia gent preocupada per saber com i quan s’acabaria el món. Ell mateix semblar atiar aquest neguit, ja que anuncia el seu retorn gloriós i el judici a què sotmetrà l’univers. La litúrgia ha fixat per a l’últim i al primer diumenge de l’any fragments evangèlics que tracten aquest contingut. És bo, doncs, que avui hi dediquem una reflexió i un comentari.

Convé recordar la importància que va tenir l’aplicació dels gèneres literaris a la interpretació de la Sagrada Escriptura. Es tracta, en primer lloc, de definir unes característiques comunes d’estil i de forma, que són com el vestit del missatge; l’objectiu principal és esbrinar quin missatge hi ha sota el vestit, què ens diu el text darrere d’unes formes més o menys exagerades o caricaturitzades. Els textos que comentem s’inclouen en el gènere escatològic o apocalíptic. Les característiques principals són: a) Fan servir imatges, símbols i narracions terrorífiques i mitològiques; b) Barregen perspectives diferents (la fi del món, la fi d’una cultura o època, la fi individual...); c) El bé i el mal apareixen personalitzats i, tot i que la lluita és aferrissada, sempre guanya el bé. El missatge que cal remarcar, el remarcarem més tard, a partir del text de Lluc, que comentem directament.

Els tres evangelis sinòptics situen immediatament abans del relat de la passió un discurs de Jesús de caire escatològic. Com passa habitualment, cada evangelista accentua algun aspecte concret. Lluc ens parla de destrucció, devastació, guerres, persecució i catàstrofes còsmiques. Més que no pas un evangeli o anunci de bones notícies, sembla, al primer cop d’ull, una crònica negra de desgràcies, drames, tragèdies i patiment. Tot és provisional; tot passarà, tret del Regne de Déu, que ja s’ha iniciat. Però el missatge no és pas de terror i de por, sinó d’ànim i d’esperança; l’actitud del cristià davant del final ha de ser de vigilància activa.

El text resulta difícil, perquè ens situa en tres moments: la destrucció històrica de Jerusalem per part dels romans l’any 70 dC; el temps de la missió o de l’Església; la vinguda del Fill de l’Home, com a plenitud del Regne de Déu. Lluc col·loca l’accent en el temps que ha de transcórrer fins a l’acabament de la història humana. De les paraules de Jesús es dedueix que el moment del seu retorn final no és conegut ni imminent. Els creients no han d’inquietar-se ni de deixar-se enganyar per persones ni per signes que aparentment anunciïn la proximitat de la fi.
La veritat de fe que ens transmet és clara: Crist vindrà amb poder diví per jutjar el món i endur-se els seus per sempre amb Ell. En aquest marc també es situa en el vessant personal d’aquesta dinàmica històrica de la salvació. Hi ha un final de la vida per a cadascú, un encontre espiritual amb el Senyor ressuscitat i l’encontre ple i definitiu del dia final.
Els temps històrics que els cristians han de viure estaran marcats per les dificultats i tribulacions. L’evangelista té molt presents les tempestes que sofreixen les comunitats cristianes quan escriu el llibre, no massa diferents de les que vivim actualment. Davant d’aquesta situació, remarca que l’actitud adequada és la perseverança. La finalitat del discurs no és tant la de descriure els esdeveniments que succeiran en el futur,  com la de donar als creients la força i el coratge perquè puguin viure el seguiment de Jesús enmig de les proves; per això els recorda el valor del temps present i els enfronta al temps del testimoni. És una invitació a la lucidesa i al discerniment enfront de l’engany i la confusió; a la serenor i a la paciència enfront del pànic i la precipitació; a la fortalesa i al testimoni enfront de la persecució i la covardia; a l’esperança i a la perseverança enfront del desànim i de la claudicació. I tot això amb la garantia d’un final feliç; “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.
No sabem quan arribarà la consumació del Regne de Déu. Mentrestant el que cal fer és donar-se apassionadament a la seva construcció, a l’anunci de l’Evangeli. Avui també hi ha cristians, temptats com els tessalonicencs, que traeixen la seva vocació de ser sal, llum i llavor. Recordem els trets amb què sant Pau retrata aquells que, segurs que la fi era a prop i refiant-se que Déu ja faria el món nou pel seu compte, “viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no ells demanen. A tots aquests els recomanem i els ordenem en nom de Jesucrist, el Senyor, que, treballant en pau, es guanyin el pa que mengen”; que, posant-hi el coll, construeixin el món nou on ells també desitgen de viure. Caure en aquesta temptació suposaria (per desgràcia, molts s’hi deixen caure) recloure’ns en l’esfera privada i desentendre’ns del compromís social. L’esperança en la salvació final no ens duu a desentendre’ns de les coses d’aquest món, sinó que ens mou a fer-nos responsables del bé dels altres, de l’apropament permanent de la nostra vida al plans definitius de Déu.
El Concili Vaticà II diu: “Es desvien de la veritat aquells que, perquè saben que no tenim aquí baix la ciutat permanent sinó que cerquem la futura, es pensen que ja poden negligir els seus deures temporals, sense adonar-se que, dins la mesura que cadascú ha rebut, la mateixa fe els hi obliga encara més”.

Resumim el missatge: Els discursos escatològics o apocalíptics no són textos esotèrics que cal desxifrar amb astúcia ni sermons per fer tremolar les cames, sinó una crida a donar-se apassionadament i amb responsabilitat a la construcció del Regne de Déu, a l’anunci i al testimoni de l’Evangeli a tothom i a tot arreu.

13 novembre 2004