L’episodi evangèlic que acabem de llegir, té dues característiques remarcables:

  1. En primer lloc, és una lliçó catacumenal. Aquesta narració es feia servir  des dels primers temps com a mètode pedagògic per fer comprendre als que es volien batejar el sentit, l’abast i el compromís que suposava el sagrament que demanaven.
  2. Per altra banda, és l’exemple més clar per entendre el valor dels miracles bíblics i l’objectiu que persegueixen en l’activitat de Jesús: per què Jesús feia miracles i quina reacció esperava i espera no solament dels beneficiaris de les guaricions, sinó de tots els que n’esdevenien testimonis

Comencem per aquesta segona característica , tot definint dues perspectives molt diferents:

  1. Què entenem nosaltres per miracles? Des de la nostra concepció moderna, fruit del domini de l’home i de la ciència sobre la natura i, per tant, d’una mentalitat secularitzada, un miracle és un fet inexplicable, que s’escapa de les lleis de la naturalesa  i es pot interpretar com una intervenció directa de Déu, que trenca la dinàmica dels processos racionals.
  2. Què s’entén a la Bíblia per miracle? Des de la seva concepció del món com una realitat sacra i sacralitzada per la presència i la intervenció constant de Déu, un miracle és un esdeveniment en què apareix la intervenció de Déu d’una manera més clara que en altres casos i, per tant, un signe o una crida d’atenció especial de Déu als qui el presencien.

Per a la mentalitat bíblica, era Déu i no pas unes lleis naturals controlades per la física, l’existència de les quals desconeixia, qui sostenia la terra i mantenia l’existència de tot l’univers. Així, qualsevol fenomen ordinari  (que sortís el sol, que plogués, que creixessin les plantes) era un  miracle. Quan algun esdeveniment destacava en la rutina habitual, l’espectador creient no es preguntava: “Com ho ha fet? Com s’explica l’excepció?”. Era sobrer esbrinar-ho, ja que Déu era omnipotent. La pregunta que es formulaven era: “Què em vol dir Déu en fer això ara i aquí? Per què Déu ha actuat d’aquesta manera? Què implica això en la nostra vida?”. Aquest és també el sentit dels miracles de Jesús i aquestes eren les mateixes preguntes que es feien la gent que els presenciava.

Com cal, doncs, entendre i analitzar els miracles que narren els evangelis?

1 - Primerament, hem de tenir clar que mai no entrem en contacte directe amb el fet, sinó només amb el text que ens el narra. Per tant, mai no podrem resseguir ni demostrar el procés o els mecanismes objectius dels miracles; només coneixem la percepció i la interpretació que en varen fer els espectadors i els beneficiaris.
2 - Els autors del text no pretenen aixecar acta notarial d’un prodigi per deixar-nos impressionats, sinó transmetre’ns un missatge de part de Déu, oferir-nos un senyal de la seva proximitat amorosa i comprometre’ns a l’acció. No conviden a l’anàlisi científica del fet, sinó a preguntar-se: “Què significa això? Si aquest home actua així, ho fa mogut per la força de Déu; per tant, qui és aquest home? Què ens diu Déu per mitjà d’Ell?”.
3 -  Els miracles de Jesús fan referència a la seva persona i al seu missatge, mai al miracle en si mateix ni al seu caràcter d’inexplicable o extraordinari. Es refereixen a l’autoritat del missatge, que es prova amb les obres consegüents. En les paraules i obres de Jesús Déu es revela com a Senyor i Salvador; el Regne de Déu és anunciat amb autoritat i poder pel seu Messies.
4 -  Els  miracles no són proves científiques de la veritat del que Ell diu o és. No demostren res des del nostre punt de vista modern i crític. Són, més aviat, signes, que poden ser compresos i interpretats d’una manera correcta o incorrecta. Així, una expulsió de dimonis és interpretada de manera diversa: com a obra de Déu o com a obra de màgia o satanisme. Es pot, fins i tot, negar l’evidència, com passa en el cas que avui comentem.
5 -  Els miracles pressuposen la fe en qui els rep i en qui els contempla; la pressuposen, la fan créixer i la purifiquen. En repetides ocasions Jesús mateix afirma que és la fe del malalt que el cura. La manca de fe pot fer impossible el miracle, com va passar a Cafarnaüm, el seu poble. Jesús sovint recrimina la mania de demanar miracles per poder creure.

Hauríem de treure unes conclusions de tot això, tot recuperant la mentalitat bíblica, que podríem concretar així:

a) Obrir-nos a l’actuació i a la presència de Déu en allò que és quotidià, per tal de saber redescobrir els petits miracles de cada dia, les petites conquestes positives en les relacions humanes, és a dir, la presència provident i amorosa de Déu en la nostra vida concreta.
b) Davant de fets i esdeveniments extraordinaris que ens sorprenen perquè trenquen la normalitat dels processos naturals, fer-nos les preguntes i prendre el compromís de què hem parlat més amunt.
c) Quan proclamem els miracles de l’Evangeli, recollir el repte que ens reclamen: “Què em diu Déu ara i aquí, a través d’aquesta Paraula viva? Què implica això en la meva vida?”.

Apliquem ara aquesta proposta al miracle que hem llegit avui, la curació del cec de naixement. Fàcilment ens adonem que, més que la crònica d’un miracle, és la història d’una conversió. Per això és una lliçó catacumenal, que ens convida a comprendre les exigències del Baptisme, el sagrament que vàrem rebre sense cap participació personal i que hem d’anar reconvertint en compromís responsable, actual i sincer.
El cec culmina el seu itinerari de transformació prostrant-se davant de Jesús i professant la seva fe en Ell, reconeixent que és la llum del món. El cec passa de la fosca a la llum; és el model d’una existència il·luminada per Jesús i d’una fe que creix i madura. El seu camí és un progressiu reconeixement de la veritat de Jesús, des del moment inicial en què es troba amb Ell fins al moment suprem de la confessió de la fe.
Aquest ha de ser també l’itinerari de tots i cadascun dels batejats, que no s’acaba en el moment de rebre el sagrament, sinó que recomença per convertir l’expressió verbal de la fe en realitat efectiva, per aconseguir que els nostres pensaments, paraules, obres i omissions segueixin les petjades de Jesús i vagin pel camí que enfoca la seva llum.

També val la pena de fixar-se en el contrapunt de la narració per adonar-nos del que suposa allò que el mateix Joan diu al pròleg: “Existia el qui és la llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no el va reconèixer. Va venir a casa seva i els seus no el van acollir”.
Al progressiu apropament a la llum per part del cec correspon negativament la progressiva ceguesa del jueus, un grup que no representa pas la totalitat del poble d’Israel, sinó que és el símbol del món de la incredulitat. Els jueus jutgen Jesús, el cec s’obre a la veritat. Els jueus raonen des de la llei i des de l’observança externa, creuen saber i, per això, no s’obren a la llum; el cec raona des de la seva pobresa i des de la seva ignorància, només sap que ha estat salvat i que, gratuïtament, ha estat portat a la llum. Els mestres de la llei, ancorats en els seus prejudicis, arriben fins i tot a negar l’evidència, tanquen els ulls a la llum que Jesús irradia pertot arreu; el cec es deixa captivar per la bondat de Jesús i li fa plena confiança.
Aquest és el miracle que nosaltres podem reviure en la pròpia carn: obrir-nos a la veritat de Jesús, raonar des de la nostra pobresa i ignorància, creure en la llum resplendent de la Bona Nova, deixar-nos robar el cor per Jesús i fer-li plena confiança, per sobre de qualsevol altre raonament o impressió. Que ens curi la ceguesa i, ja que s’ha dignat a venir a casa nostra, que trobi les portes obertes de bat a bat per quedar-s’hi i transformar-nos en imatges vives del seu amor.

5 de març 2005