0.- Fonts del text:

Des de mitjans del segle II, s’atribueix aquest Evangeli a Lluc, un convers del paganisme que va acompanyar Pau en els seus viatges missioners i que, segons aquest, era metge (Col 4,14). La composició  s’acostuma a situar després de la destrucció de Jerusalem, l’any 70 dC. És segur que es tracta d’una obra escrita fora de Palestina i destinada a cristians que procedien del paganisme.

Com indica al pròleg, té la intenció d’escriure una narració ordenada i ben documentada, basada en testimonis oculars i en tradicions orals i escrites, dels fets que .estan a la base de l’ensenyament cristià. Té una finalitat pastoral: que Teòfil (possiblement una personificació de la comunitat cristiana) comprovi la solidesa dels ensenyaments que ha rebut durant l‘etapa catequètica prèvia a la recepció del baptisme. L’obra es planteja, doncs, com una catequesi d’adults, que té com a objectiu l’aprofundiment en la fe.

Lluc disposa de la versió de Marc; també, probablement, d’un recull de paraules de Jesús, l’anomenada font Q, que Mateu també hauria conegut. Com a tercera font, té, a més, materials propis, que ocupen quasi la meitat de l’evangeli. Segueix en l’essencial l’esquema geogràfic de Marc: després d’uns capítols dedicats a la preparació del  ministeri, Jesús comença la predicació a Galilea, puja a Jerusalem, passa uns darrers dies a la ciutat santa, pateix la passió i és glorificat en la seva resurrecció i ascensió.
 
Des del punt de vista de la llengua i de la manera d’escriure, és un escriptor hel·lenístic. Quan redacta l’obra, les comunitats del món grec es troben en plena creixença. Per això insisteix a presentar Jesús com a Salvador i els apòstols com a continuadors de la seva predicació, emprant els mitjans que el medi cultural li ofereix. Pel que fa a la mentalitat, descobrim la influència de la historiografia de l‘època, però constatem igualment que ha assimilat l’antiga versió grega de l‘Antic Testament i que en pren certs textos com a model, quan ha de compondre alguns passatges importants.


1.- Notes informatives

Geogràfiques: Jesús situa la paràbola del bon samarità entre Jeru­salem i Jericó. Jerusalem era la capital d’Israel. Si­tuada dalt de la serralada central de Palestina, és la ciutat on hi havia el temple de Déu, signe de la presència del Senyor enmig del seu poble. Jericó, la ciutat de les Palmeres (2Cr 28, 15), es troba en un bell oasi de la vall del riu Jordà. Entre les dues ciutats hi ha una trentena de quilòmetres de distància. El camí és desèrtic. Travessa el desert de Judà i és ple de revolts, amb un pendent constant i molt fort, perquè Jerusalem es troba a uns 800 m sobre el nivell del mar Mediterrani i Jericó a 400 m per sota. En temps de Jesús aquest camí representava un perill perquè era freqüentat per lladres i bando­lers.

Socioreligioses: Els mestres de la Llei eren els encarregats d’estu­diar i d’interpretar per al poble la Paraula de Déu, sobretot el Pentateuc, basant-se en la tradició deis mestres o rabins antics, tot adaptant-la a les neces­sitats i circumstàncies de cada dia. Tenien molta influència sobre el poble. Una bona part eren del partit fariseu, però també n’hi havia de saduceus.
La funció sacerdotal era exercida per la tribu de Leví. En arribar a Canaan, la terra promesa, aquesta tribu no va rebre cap porció de territori. La seva herència era la dedicació al culte del Senyor. Tot i que durant la monarquia els reis també deci­dien sobre funcions cultuals, els descendents de la tribu de Leví, i en concret la família d’Aaron, van anar prenent força com a únics servidors del culte en el nou santuari de Jerusalem. Això es va accentuar a partir de la deportació a Babilònia, un cop acabada la monarquia. Les estipulacions de la feina a fer i les exigències de puresa ritual cada cop eren més notables. Sempre hi va haver una forta polèmica entre les famílies sacerdotals estrictes i les altres famílies levítiques, que quedaven relegades a funcions cultuals de segon ordre. En temps de Jesús els levites eren els auxiliars del culte del temple, que realitzaven els sacerdots.
Pel que fa als samaritans, eren un poble ètnicament híbrid. Descendents dels israelites que habitaven a l’antic Regne del Nord, la capital del qual era Sa­maria, s’havien barrejat amb altres pobles i no po­dien ser considerats ètnicament jueus. Havien construït el seu propi temple a  Garizim (Jn 4,20) i llegien només el Pentateuc com Escriptura Sagrada. Adoraven, doncs, el Déu d’Israel però els jueus els tenien per enemics (vegeu Esd 4,1-5 i Jn 4,9: «els jueus no es fan amb els samari­tans»), ja que afirmaven que els samaritans havien introduït elements estranys en la pràctica de la seva religió. Per tant, un «samarità» és un enemic (vegeu Lc 9, 52-54), un renegat de la fe jueva autèntica, algú sense identitat religiosa (Sir 50, 25-26).
El samarità dóna a l’hostaler dos denaris. El denari és una moneda romana d’uns quatre grams de plata, encunyada amb el rostre i la inscripció de l‘emperador romà. Un denari representa el jornal d’un treballador del camp.

2.- Simbolismes

L’oli i el vi (juntament amb l‘olivera i la vinya) tenen una forta càrrega simbòlica per als jueus. En ells s’hi veu el do de la salvació. L’abundància d’oli i de vi serviran per a il·lustrar l’abundància de la presència del Senyor enmig del seu poble i són anunci de la pau i la justícia que Déu estableix.
La paràbola dóna a aquests productes mediterra­nis una funció terapèutica. El samarità tracta l‘ho­me malferit amb gran cura.


3.- El text en el conjunt

En la tercera part de l’evangeli segons Lluc (9,51-19,44) es narra el camí de Jesús des de Galilea (on ha començat la predicació del Regne de Déu) fins a Jerusalem (on s’ha de portar a compliment el pla de Déu so­bre el seu Messies). L’evangelista presenta aquest viatge com un camí dominat per la perspectiva de la Pasqua que Jesús ha de ce­lebrar a Jerusalem (la nova Pasqua en què Déu alliberarà definitivament les dones i els homes) i per la preocupació que té Jesús de preparar els seus deixebles per a la missió de proclamar el Regne, després de Pasqua. Ho vèiem en el text anterior, la missió dels setanta-dos deixebles (10, 1-20).
Jesús, amb la força i la màgia de les paràboles, farà sortir la llum del misteri del Regne. La paràbola presenta un home dissor­tat que ha estat assaltat, apallissat brutalment i abandonat mig mort al camí que baixa de Jerusalem a Jericó. Tot seguit passen per allí un sacerdot i un levita. Segura­ment es pensen que ja és mort. Potser van a complir les seves funcions cúlti­ques en el temple de Jerusalem i no valen contreure impuresa ritual pel contacte amb un cadàver. Desitgen evitar els problemes que aquell home desconegut (un jueu? un pagà?), tant si és viu com mort, els podria causar ¡ passen de llarg. La paràbola arriba al punt culminant quan passa un renegat, un que no pertany al poble jueu, un enemic, un samarità. Aquest, de manera sorprenent i escandalosa, actua sense preguntar-se qui és aquell home malferit. De dins del cor li brolla la compassió. Ple de misericòrdia, li fa una primera cura, el carrega a la pròpia cavalcadura i el porta a un hostal perquè se n’o­cupin i es pugui posar bo. El samarità tracta aquell desconegut amb el ma­teix amor amb què hauria tractat algú de casa seva.

4.- Interrogant la nostra vida

•   La paràbola del bon samarità ens porta a revi­sar la densitat de la nostra fe en Jesucrist i del nostre compromís en l’Església i el món. Preguntem-nos si ens comportem com a proïsme dins els diversos cercles que configuren la nos­tra vida: la família; la comunitat cristiana; la comunitat civil i laboral; els grups associatius; el gran cercle que comprèn tota la humanitat.
•   Què és el que ens fa passar de llarg de les persones que necessiten la nostra ajuda? Què és el que ens mou a aturar-nos per a es­coltar i ajudar els altres que ens necessiten? Tenim un cor de pedra o un cor de carn?

5.- Cap on ens encamina I’Esperit Sant?

•   Sabem que molts passen necessitat, però sovint passem de llarg, ens n’apartem perquè no ens volem complicar la vida. La primera ajuda és la paraula, el diàleg, I’inte­ressar-nos pel qui tenim davant.
•   Als qui tenim a prop, els convidem i els ho­norem. Als qui són lluny, físicament o men­talment, culturalment o religiosament, els ig­norem. En comptes de justificar la nostra indiferència o la nostra distància pels qui no coneixem, sabem que tot ésser humà es mereix un gest d’amor.
•   A l’arrel de moltes indecisions, hi ha l‘amor per nosaltres mateixos. L’Esperit ens empeny a trencar-la i a viure en l‘amor per l‘altre. Ho diu Jesús al mestre de la Llei: «Vés, i tu fes igual».

10 juliol 2004