La interpretació dels primers capítols del Gènesi té tres punts de referència, que convé d’explicar amb calma:
1.- La bíblia no es va pas escriure tota de cop ni va tenir un únic autor ni es va covar en un context històric homogeni. A l’origen hi ha uns records arcaics sobre personatges, llocs i gestes que varen marcar el creixement del poble d’Israel; els records varen cristal·litzar en relats orals, que finalment es varen passar per escrit. Aquest procés va ser molt accidentat, tant com ho va ser la mateixa història del poble.

A - La primera versió que estudiem és més recent (s. VII aC.). Els entesos diuen que es va redactar durant l’exili de Babilònia i té un objectiu molt definit: organitza set etapes de la creació en sis dies per acabar insistint que al setè, el dissabte, Déu va descansar. El dissabte, per tant, és el dia del descans religiós i absolut, que cal dedicar al culte i a la pregària. Ja que no tenen un espai sagrat (Temple) on adorar Déu, insisteix en la necessitat de dedicar-li un temps; és el Dia del Senyor.
B - La segona versió és més antiga (s. X aC.) i inclou la narració del paradís i del pecat d’Adam i Eva. La finalitat és molt més general: explicar l’origen i el sentit del Mal.

La idea fonamental dels llibres sagrats és establir un principi indiscutible: Déu és bo, tot ho ha fet bé i tot el que tenim és un regal del seu amor. Però la presència del Mal al món és evident; d’on ha sortit, doncs? En poques pinzellades s’hi esbossen les actituds de l’home que el fan néixer i l’alimenten: l’absència de fraternitat, l’odi, la venjança, l’egoisme, les injustícies; tot plegat es redueix al desig de ser amo del seu destí i no pas una criatura dependent de Déu, al rebuig a haver de retre comptes dels seus actes a un ésser superior. Aquestes aberracions, cara negativa de la llibertat de què Déu mateix ens ha dotat, són la causa del sofriment i de la mort que ens ofeguen.
També hi ha una altra afirmació insistent: l’home (l’home i la dona com a éssers complementaris) és imatge de Déu, reflex de la seva saviesa i del seu amor, Per això els convida a participar del seu poder creador. Podran dirigir i enriquir les forces que el Creador ha sembrat en la natura; no és un domini absolut, perquè cal que s’ajustin al seu projecte; si no s’hi ajusten, totes les possibilitats de bé i de felicitat es corrompran i esdevindran llavors de patiment i de fracàs.
Tot home, per tant, mereix respecte i acolliment; tothom té dret a trobar l’oportunitat de fer efectiva aquesta invitació a créixer amb dignitat i a construir un món en què el benestar sigui un do compartit.

2.- Queda ben clar que en cap moment la Bíblia no vol explicar-nos esdeveniments històrics, sinó la realitat per mitjà de narracions mítiques i simbòliques. No intenta esbrinar què va passar ni com va passar, sinó per què va passar i com ens afecta allò que va passar. Aquesta és la seva veritat, tan real com qualsevol altra, mantinguda des de perspectives diferents i complementàries.
Les ciències experimentals sí que volen analitzar el què i el com, però aquests són camps molt diferents d’investigació, que no han d’interferir-se ni excloure’s ni fer-se la competència. Cada perspectiva ha d’exposar les seves hipòtesis per completar i enriquir la comprensió global dels fets. Si cadascú es manté al seu lloc i tots proposen la seva part de veritat, no hi pot haver conflictes ni desavinences.
3.- Entre la matèria prima que els autors sagrats varen recollir i elaborar hi havia també relats d’altres civilitzacions; és normal, doncs, que hi hagi coincidències. El tret característic és que les refan sota la llum de la seva fe, deixant de banda conceptes inadmissibles que altres pobles i cultures s’havien fet sobre el comportament capriciós o malèvol dels seus déus. L’univers no és obra de la casualitat ni es va autoformar ni és el resultat d’una lluita entre déus, sinó una realitat meravellosa volguda per l’únic Déu, obra de la seva saviesa, del seu amor i del seu poder.  

EL DRAMA DE L’HOME: LA REBEL·LIA

L’episodi de la rebel·lia no és història, sinó mite, com els altres capítols inicials. Pretén explicar d’on prové el desordre que hi ha en el món i en la vida de l’home, quan tot havia sortit harmònic de les mans de Déu. És una de les grans obres de l’autor Jahvista, que utilitza una narració simbòlica en tres actes i un epíleg.
# En el primer des­criu l’home que Déu va fer i va voler: barreja de pols i vida divina. Els animals i el treball no omplen l’home; només la dona el completarà. Les diferents accions que Déu executa indiquen la cura que va tenir en la formació de la dona: treu ossos i carn de la part més propera al cor; la modela amb les seves mans i la presenta a l’home com un padrí de noces. L’Adam (nom que designa aquí l’home en ge­neral) aprova el resultat amb unes paraules, com si digués: “Ara si que l’has encertada”. La imatge final, nus sense avergonyir-se’n, retrata l’home que Déu va voler. La nuesa simbolitza la debilitat: l‘un i l’altre es coneixen i s’accepten tal com  són, amb les seves limitacions.
# L’entrada de la serp marca el començament del segon acte. Com que es tracta d’una narració simbòlica, l’animal més astut, parla i sembra la desconfiança en la dona. Es pot confiar en Déu? Vol el millor per a les seves criatures? La dona, sola davant l’arbre, sent una atracció fatal. Pensa que, menjant, seran independents i immortals com els déus Ni ella ni ell no resisteixen la temptació. Tot seguit es compleix la promesa de la serp: “Se us obriran els ulls i sereu igual com déus”; però, de quina manera! Els seus ulls s’obren, però descobreixen que no són déus, sinó extremament febles i pretenen amagar el que són amb uns faldars de fulles. Acaba l‘acte com el primer, però amb la situació invertida: nus però avergonyits.
# Quan sent que arriba Déu, l’home s’amaga: començament magistral del tercer ac­te. L’amo pregunta pel seu hortolà: “On ets?” El pecat allunya l’home del seu senyor. A continuació ve un judici que descobreix que tots són culpables. La respos­ta de l’home el revela com un covard que, per tal d’alliberar-se, culpa la dona i, velada­ment, Déu. La dona s’escuda en la serp. Segueixen les sentències: maleeix la serp li anuncia la derrota: menjaràs pols, com a enemiga que és, i en la lluita amb el llinatge humà, que acaba de començar, un home la vencerà.
Els qui no varen voler ser criatures és veuen allunyats de l’amic i abocats irremeiablement a la mort. El final es pot traduir amb una frase plena de sarcasme: “Home, véns de la pols, torna a la pols!  Així acaba la tragèdia.
# A l’epíleg s’han conservat tres lliçons:
* Una d’esperança: el nom de la dona, Eva-Vitalitat,  que va donar entrada a la mort, serà origen de la vida
* Una de misericòrdia: el regal de Déu, unes túniques de pell
* I el final propi de la tragèdia, l’expulsió: L’Amo no es pot refiar dels hortolans, que són uns lladres desobedients: els acomiada i els tanca les portes.
Els ensenyaments d’aquesta narració simbòlica són nombrosos: el pecat des­trueix el projecte d’home que Déu va voler, un ésser en perfecta relació amb ell mateix, amb el seu proïsme/esposa, amb els animals, amb la terra i amb el Creador. El pecat tren­ca, per tant, aquelles relacions que feien de l‘home una criatura perfecta.
* Allunya l’home de Déu, ja que deixa de ser el seu amic i li té por  -
* Trenca l’harmonia interior; per això senten vergonya en veure’s nus i contemplar la seva feblesa.
* Destrueix  la solidaritat: l’home i la dona es culpen l’un a l’altre i esdevenen enemics.
* Finalment, el pecat fa que la terra es vagi marcint fins a convertir-se en un desert. Malgrat tot, el drama té aspectes esperançadors. Déu suspèn la condemna a mort fins al naixement de Caim; al final, un fill de la dona derrotarà la serp: Els cristians hi veuen una predicció del naixement de Jesús. L’expulsió mateixa està tenyida de misericòrdia: els dóna unes túniques de pell, més resistents a l‘ambient hostil a què són retornats; però, a més, l‘expulsió dóna a l’home la possibilitat de crear a l‘estepa un hort, una vida feliç, com la que va conèixer.

DUES VERSIONS...   
Gènesi 1,1 - 2,4  
...D’UNA MATEIXA HISTÒRIA
Gènesi, 2, 4 - 25
1 Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües.



3 Déu digué: - Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
6 Déu digué: - Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres. I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
9 Déu digué: - Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents. I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo. Déu digué: - Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
14 Déu digué: - Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, i que des de la volta del cel il·luminin la terra. I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia
20 Déu digué: - Que les aigües produeixin éssers vius que s'hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel. Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l'aigua, i tota mena d'animals alats. Déu veié que tot això era bo. Déu els beneí dient-los: - Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
24 Déu digué: - Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d'animals domèstics i feréstecs. I va ser així. Déu va fer tota mena d'animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo. Déu digué: - Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí dient-los: - Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra. Déu digué encara: - Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s'arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l'herba verda per aliment. I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.
1 Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia
fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.

Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.

 

7 Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu. Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l'Edèn, a la regió d'orient, i va posar-hi l'home que havia modelat.

 


9 El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos.
Al mig del jardí hi féu néixer l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal.

 

10 De l'Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d'allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d'Havilà, on hi ha or, i l'or d'aquest país és molt fi; també s'hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d'ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d'Assíria, i el quart és l'Eufrates.

 

15 El Senyor-Déu va prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edèn perquè el conreés i el guardés. I li va donar aquest manament: - Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.

 

 

 

 

 

18 Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l'home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.». El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat.

 

 

 

 

 

 

21 Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà: - Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.    Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien

 

13 febrer 2005