L’Ascensió és una festa molt important en el procés de creixement i maduració de la fe. Ho va ser per als primers deixebles, que trobaren un sortida coherent i raonable a la seva crisi i ho és per a nosaltres, que vivim la mateixa crisi i necessitem trobar-hi una sortida igualment personal i assimilada.
El problema és el títol de la festa, que sembla presentar la celebració d’un esdeveniment històric, comprovat i viscut sensiblement. La iconografia religiosa tradicional, que ha intentat de traduir en imatges les paraules dels evangelis, ha acabat de reblar el clau d’una interpretació desenfocada i molt estesa. Però no cal gratar gaire fons per concloure que qualsevol interpretació literal, per minimalista que sigui, és impossible i incongruent. Jesús no pujà al cel, situat a l’estratosfera, perquè aquest cel no existeix. De fet, si repassem els escrits evangèlics, de seguida ens adonem que no els interessava pas explicar-nos ni fer-nos creure l’ascensió física de Jesús, ja que cadascú vesteix el relat amb detalls peculiars, incapaços de concordar i de compondre una crònica harmònicament construïda:
# Mateu, en els quatre versets que hem llegit avui, diu: “Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat”. Allà els encomana la missió de predicar pertot arreu la Bona Nova i de batejar els que hi creguin.
# Marc només transmet una aparició del Ressuscitat als onze “mentre eren a taula”. Aquí mateix els encomana la missió de predicar i batejar. “Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i seu a la dreta del Pare”.
# Lluc, a l’evangeli i als Fets dels Apòstols, en fa versions notablement diferents. A l’evangeli diu: “Després, se’ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, se separà d’ells, portat amunt, cap al cel”. Als Fets: “Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué... (els promet l’Esperit Sant “que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als extrems de la terra”)... Quan hagué dit això, començà a enlairar-se davant d’ells i un núvol se l’endugué i el perderen de vista”.
# Joan, com de tants altres fets, ni en parla. Conclou l’evangeli amb les diverses aparicions i no diu ni quan ni com acabaren.
La conclusió, doncs, és ben clara: no hi va haver pujada al cel. Hi va haver un temps en què la presència de Jesús viu va ser intensa i sensible, però aquest temps es va acabar i els envaí la sensació que s’havien quedat sols, que el Senyor els havia deixat.
En aquest moment esclata la crisi i l’afronten amb lucidesa i sense perdre el cap. Recuperen la força de les paraules de Jesús i de la intensa experiència viscuda mentre el tenien al costat. La promesa es comença a complir: entenen, reinterpreten i troben el sentit de tantes lliçons que els havien relliscat o passat desapercebudes. Ara és l’hora de fiar-se, de fer confiança a la veritat que els va ensenyar i testimoniar.
No és pas fàcil ni factible individualment; només ho aconsegueixen compartint l’angoixa d’ara i l’entusiasme de llavors, començant a posar els peus, comunitàriament, sobre les seves petjades.
El missatge de l’Ascensió és la resposta lúcida i il·lusionada, a la crisi de la solitud, del silenci de Jesús. Només són una solitud i un silenci aparents. La veritat autèntica és tota una altra: Jesús és viu i roman enmig seu de múltiples maneres: la Paraula, la Fracció del pa, la comunitat, l’Esperit, els pobres... Ara entenen tot el que Jesús va dir i fer. I, entre totes aquestes coses, dues se’ls fan especialment estimulants: “Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo” i “Amb tot, us dic la veritat; us convé que me’n vagi; si no me n’anava, no us vindria el Defensor, però, quan seré allà on vaig, us l’enviaré”. Són el resum de tot el sermó de comiat.
A la primera frase hi ha dues afirmacions fonamentals. Me’n vaig al Pare, que és més gran que jo”. El Pare misericordiós existeix; no és una invenció ni un somni ni una rondalla. És un ésser real i omnipresent, que estima i escampa vida. Per altra banda, l’amor que els proposa és així de desprès i generós: s’alegra de la felicitat de l’altre, encara que l’aconsegueixi lluny de mi. No és gens fàcil estimar d’aquesta manera, però ara s’adonen que val la pena i es decideixen per aquesta opció irreversible.
També comprenen que els convé que se’n vagi. Primer, perquè purifiquen i enrobusteixen el seu amor envers ell i, després, perquè l’Esperit fa madurar i transforma en fruits ufanosos la seva fe. Els obre els ulls i els fa veure que el cel nou i la terra nova és al seu abast, que ja és hora d’engrescar tots els homes i dones de la terra en aquesta arriscada aventura: el Regne de Déu ja és a prop, ja neix entre nosaltres.

Ara fixem-nos en la versió del missatge que ens fa arribar Mateu en els quatre versets que hem llegit avui. L’aparició pasqual serveix de conclusió a l’evangeli i està estructurada en tres parts: la presentació de Crist, la missió dels deixebles i la promesa de la presència del Senyor fins al final dels temps. L’escenari és una muntanya, símbol bíblic que evoca un espai privilegiat, en el qual Déu es revela com en la primera aliança.

a) La presentació de Jesús. Es declara el seu senyoriu absolut sobre el cel i la terra. La formulació deixa clar que ha rebut el poder de part de Déu; aquest poder inclou l’autoritat i la capacitat que caracteritzen la paraula i l’obra de Jesús per portar a terme el projecte del regne. Jesús ressuscitat és Senyor de cels i terra, amb el poder messiànic de transformar la història humana i portar-la a la plenitud de Déu. Davant Jesús, els deixebles es prosternen, accepten el vassallatge, però s’hi afegeix un detall significatiu: “Alguns dubtaren”. La fe pasqual dels deixebles no està exempta de dubtes, un risc que acompanyarà també la fe de la comunitat cristiana en la història.

b) La missió. És un manament incontestable; la missió de l’Església té un abast universal. Els verbs utilitzats són significatius: anar suggereix el dinamisme de la vida cristiana i de la tasca que ha de caracteritzar els deixebles; convertir indica el testimoni en paraules i obres que constitueix l’evangelització; batejar evoca el signe pel qual els homes es configurem amb Crist i, en certa manera, tota l’activitat sacramental de la comunitat; guardar indica la resposta del creient a la paraula de l’Evangeli.
Aquest punt mereix un moment més calmat de reflexió. La invitació a fer arribar la Bona Nova a tots els pobles és contundent i inexcusable. El mateix fet de creure i fiar-se de Jesús comporta l’exigència d’escampar arreu la joia de la salvació. És una cadena que no es pot trencar: Déu Pare aboca la seva vida i la seva bondat en Jesús; Jesús en fa participants els seus amics; els seus amics les fan córrer fins als extrems de la terra. La gran incògnita és com ho hem de fer i com ho fem. Hi ha molts interrogants oberts sobre la consciència individual i col·lectiva d’aquesta missió irrenunciable, sobre la manera com s’ha acomplert al llarg de la història en terres llunyanes i en l’entorn més proper i sobre les propostes actuals d’evangelització missionera. Potser avui no és el moment d’allargar aquest debat, però valdria la pena de no ajornar-lo indefinidament, ja que afecta punts essencials de la nostra fe.
Hauríem de tenir molt presents les paràboles del Regne (el llevat, el gra de mostassa, la sal de la terra, els treballadors dels sembrats...) per anar assimilant les estratègies responsables que ens portin a ser fidels a aquesta crida missionera. Recordem els verbs que empra Mateu: anar, convertir, batejar, guardar.

c) La presència. És l’última paraula. A l’AT la frase “ser amb algú”  expressa la garantia de la presència salvadora i activa de Déu. Jesús, constituït rei universal mitjançant la resurrecció, porta a plenitud aquesta presència salvadora, és de veritat Déu-amb-nosaltres. Els deixebles realitzen la missió universal de Jesús sota el signe de la seva presència.

8 maig 2005