www.terraprims.com
 
 

 

 

S’anomenen deuteropaulines les cartes que, tot i que es presenten a si mateixes com escrits de Pau, a dreta raó no li poden ser atribuïdes. És cert que contenen expressions molt properes a les de les grans cartes de Pau, però també és ven­tat que hi apareixen tot un seguit de conceptes allunyats del llenguatge i la teologia paulins. Per altra banda, ni les situacions històriques que les motiven ni els problemes que afronten poden ser vistos com a contemporanis de Pau.
Tanmateix, el personatge de l’apòstol, cada ve­gada més idealitzat, i el repensament d’algunes de les seves institucions fan innegable el caràcter paulí d’aquestes cartes. Això ha portat a pensar que, quan l’apòstol va morir, les seves idees van nodrir la vida cristiana de les comuni­tats que havia fundat i van generar respostes noves per a problemes nous. El responsable d’aquestes cartes no deu ser, doncs, Pau, sinó la seva escola, un grup anònim de deixebles que van conservar el seu pensa­ment i el seu record com a herència. Endinsant­-se en els seus llegats, van gosar afrontar reptes que Pau no havia tingut i donar solucions que ell no havia proposat.
Convé de remarcar aquesta darrera afirmació. L’escola no és monolítica ni uniforme en el desenvolupament del llegat; potser, fins i tot, hauríem de parlar de diverses escoles que es reclamen hereves d’aquest llegat. El pensament de Pau és ambigu i inestable i, per això, molt creatiu, en punts fonamentals de la predicació. Així s’explica que, ja des dels inicis, la tradició paulina es bifurqués en direccions molt diverses i fins contradictòries.
En aquesta col·lecció de cartes, es poden distin­gir clarament les adreçades a les comunitats de Colosses i Efes de les altres tres enviades a Ti­moteu i Titus. Les dues primeres imiten les autèntiques tot repetint-ne l’esquema, estan adreçades a una comunitat fundada personal­ment per l’apòstol i són un vehicle de síntesis teològiques formidables. Les altres tres tenen com a destinataris dos dels deixebles històrics del grup paulí, dos dels més estimats per l’apòstol, Timoteu i Titus, i es preocupen per garantir el govern pastoral en les comunitats paulines.

Les cartes pastorals, anomenades així des del segle XVII, es caracteritzen per un to menys dogmàtic. El context biogràfic reflecteix la situació de l’apòstol, pròxim a la mort i conscient del desenllaç immediat. Les reflexions es dirigeixen a uns cristians que ell havia fet néixer a la fe i que aviat deixarà orfes. Com podran sobreviure a l’enorme perill que suposen els falsos mestres que intenten confondre’ls? Aquesta preocupació es tradueix en una insistència perllongada perquè es mantinguin fidels a la tradició rebuda i a la interpretació que han après. La garantia d’aquesta fidelitat ha de ser l’encert en la tria dels líders que menin la vida comuna. D’aquí ve l’abundància i el rigor de les normes per escollir els preveres i els altres ministeris. És interessant de remarcar ni ell mateix s’ajusta al tipus de model de dirigent que proposa. Ell és un missioner ambulant i el que ara cal és assegurar l’estabilitat i l’ordre a la comunitat que necessita una organització eficaç i consolidada.  
Tot i que utilitzi el nom de l’apòstol com a propi i posi en boca de Pau la seva doctrina personal, l’autor viu durant una època en què la tradició, ja fixada, necessita ser explicada i en què la co­munitat, òrfena deis seus fundadors, ha de con­fiar en els seus successors, cristians de tercera generació, que, sense haver conegut els apòstols, hauran de governar les comunitats pauli­nes en nom seu i seguint la seva doctrina. Tingueu present, per tant, el que dèiem al començament: aquest és un aspecte del missatge de Pau i no inclou altres propostes que el completen i el matisen.

Timoteu era de Listra, fill de pare grec i de mare jueva convertida al cristianisme. Des de petit, gràcies a la mare i a l’àvia, ja ha conèixer les Sagrades Escriptures, però no fou circumcidat el dia vuitè d’acord amb la Llei de Moisès, sinó que el va circumcidar Pau quan se l’emportà com a company de viatge. L’apòstol volgué evitar així les reaccions deis jueus de la regió. Timoteu va acompa­nyar Pau en molts viatges i fou encarregat de portar a terme missions difícils. En moltes cartes de Pau el trobem al costat de l’apòstol. Timoteu devia ser per a Pau molt més que un company. En les dues cartes que li són adreçades, Pau el tracta de “verita­ble fill en la fe”, de “fill estimat” i de “fill meu”, i, quan ja veu a prop la seva fi, es mostra impacient per veure’l.

Sobre la qüestió de l’autenticitat i la datació de les cartes Pastorals, hi ha postures divergents, com acabem de fer notar. En el cas, poc probable, que siguin de Pau, han d’haver estat escrites al final de la seva vida, durant una captivitat posterior a la que coneixem per Ac. 28, 16-30, entre els anys 63 i 67. També les podria haver escrites un secretari, a qui Pau hagués esbossat les línies generals del que volia dir. Si les cartes no han sortit de la mà de Pau, hem de datar-les cap a finals del segle I o, potser, a inicis del II, quan les comunitats cristianes es troben en una situació força diversa de la que cal suposar en temps de l’apòstol. L’autor voldria respondre als problemes eclesials del moment mitjançant uns escrits que es presenten com el testament espiritual. Pel que fa als detalls concrets sobre la vida de l’apòstol, freqüents sobretot en la segona carta a Timoteu, es trac­taria de cartes o de fragments de cartes autèntiques que haurien estat integrats en les Pastorals.

Pel que fa als continguts teològics, les cartes Pastorals s’estructuren entorn de tres línies:
a) La defensa del “tresor de la fe” contra les heretgies o falses doctrines, que prove­nien segurament d’elements judaïtzants i de cercles amb tendències gnòstiques. Són les doctrines del menyspreu per les realitats creades o la no acceptació plena de la humanitat de Jesucrist. Davant aquestes doctrines, l’autor de les cartes Pastorals fa servir l’argument de l’autoritat de Pau í insisteix en la interpretació autèntica de les seves cartes. L’autor està convençut que les veritats de la fe, la “sana doctrina”, no poden ser objecte de discussió.
b)   Les cartes Pastorals reflecteixen unes esglésies locals consolidades (sobretot la primera carta a Timoteu) i en creixement (carta a Titus), estructurades al voltant d’un ministeri rebut per la imposició de mans (segona a Timoteu). A més, hi trobem el ministeri eclesial dels diaques o servidors i el de les viudes, que és típic d’aquestes cartes. El dirigent ideal d’una comunitat cristiana és aquell que es manté ferm en la fe rebuda i la transmet amb paciència i sense por, que alimenta aquesta fe per mitjà de l’aprofun­diment de la paraula de Déu, que està preparat per a defensar-la i a donar, si cal, la prò­pia vida i que es desviu per la comunitat i esdevé amb la seva vida un model per als cristians que té confiats.
c) L’exhortació a aprofundir la paraula revelada i a seguir l’evangeli de Jesucrist, és a dir, a viure “el misteri de la pietat”. Les cantes Pastorals accentuen la importància del contingut de la fe; al costat d’això, posen en relleu el lligam entre la vida i la celebració litúrgica, que n’és l’expressió i la font, i se centren sovint en la vida domèstica o familiar.

Hauríem d’incloure el breu fragment que n’hem llegit avui en aquest tercer apartat. Va dirigit molt especialment a les persones que han de sofrir a causa de la seva fe; parteix de la resurrecció de Jesucrist, veritable centre de la fe cristiana i, per tant, element fonamental de l’anunci cristià. Les referències a les persecucions i els sofriments del propi Pau tenen també la funció de servir d’exemple per als cristians en situacions de dificultat i volen exhortar-los a mantenir-se ferms en tot moment. Els sofriments són interpretats a la llum de la passió de Crist, i, concretament, com un signe de la participació dels creients en el seu pas de mort a vida.
Val la pena de remarcar la contundència i concisió de la frase “Si morim amb Ell, també viurem amb Ell; si som constants en les proves, també regnarem amb Ell”. Subratllem que morir abasta dues realitats: sofrir i abandonar el pecat. El sofriment és un camí per vèncer el pecat i obtenir la vida. Allò que considerem desgràcies o mals són, de fet, una oportunitat d’identificar-nos amb Jesús i de compartir la redempció. Deixen de ser desgràcies i esdevenen gotes de vida.
La invitació a mantenir-se fidels fins al final desemboca en l’afirmació para­doxal de la fidelitat immutable de Déu. Tal com s’ha vist en Jesucrist, la fide­litat que Déu manté al seu amor i a la seva voluntat salvadora trenca la lògica de la justícia estricta.

9 d'octubre 2004


 
     

 

 

 

  • www.terraprims.com