Catequesi familiar

www.terraprims.com

 

 

 

En els primers capítols del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, hi ha dues narracions mítiques que insisteixen en unes veritats fonamentals.

 

1.- Déu ha fet totes les coses bé; ha disposat un habitatge en què els homes, amb plena igualtat, hi puguem tenir una vida digna i joiosa; ens ha convidat a participar en el progrés harmònic d’aquest món; per això, ens ha fet semblants a Ell, capaços de comprendre les forces de la naturalesa per dominar-les i posar-les al nostre servei i d’estimar per compartir l’èxit dels descobriments i gaudir-ne fraternalment.

 

“Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí i els donà la terra per habitatge”.

“Llavors el Senyor es digué : No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat”.

“L’home exclamà: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”.(Gènesi 1, 27-28)

 

2.- Però no ens satisfà prou la funció de col·laboradors, de participar en el projecte d’un altre i de retre comptes de la nostra vida a un altre. Un fort instint ens porta a ser protagonistes, a imposar el nostre projecte i a esquivar la responsabilitat de les errades.

 

“La serp li va replicar: No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu iguals com déus, coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors, la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per menjar i feia goig de veure i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar i en va donar també al seu home, que e menjà amb ella. (Gènesi 2, 4-6)

 

 

3.- El nostre ideal és créixer, progressar, ser més grans i més forts, però no sabem fer-ho harmònicament. Ens costa d’entendre que el cos, la intel·ligència i els sentiments generosos han de créixer amb equilibri i sovint unes capacitats trepitgen i devoren les altres. La intel·ligència no creix amb l’edat, l’esperit i els sentiments no maduren al mateix ritme que la intel·ligència i l’edat.

 

En la dimensió social passa el mateix i encara d’una manera més escandalosa. Si mirem com funciona el món, ens n’adonem de seguida: els poderosos es converteixen en dictadors, que no respecten els altres; els rics, en avars, que acaparen el que necessiten els altres; els savis, en persones que ho saben tot i no escolten mai ningú; i nosaltres, que tenim una mica de tot i no acabem d’aprendre a créixer amb harmonia i seny. Per això hi ha tanta misèria i desesperança.

 

 “Ja no serem més com infants que es mouen amunt i avall, endavant i endarrere segons el que diu la gent ni serem víctimes de l’astúcia que encamina a l’error.
Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem del tot fins a arribar a l’home perfecte, imitant Jesús, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté harmoniosament unit gràcies a tota mena de juntures que el sostenen.
Així, cada membre, en la mesura que li correspon, exerceix la seva funció i, amb l’amor dels uns per als altres, el cos es va fent i creixent sense parar” (Efesis 4, 14-16)

 

 

La conclusió, doncs, és clara:

Hem d’acceptar de ser col·laboradors de Déu en la creació i progrés del món i ser-ho de manera responsable. És bo que cresquem sempre i tant com puguem, però de forma harmònica, tant en la dimensió personal com en la col·lectiva.

La fe en un Déu bo i amorós és la millor garantia per mantenir actiu aquest compromís de servei i de fraternitat universal.