Catequesi familiar

www.terraprims.com

 

 

 

No es tracta pas d’imposar cap creença ni de demostrar cap hipòtesi incomprensible, sinó de contemplar i aconseguir alguna empatia amb els amics de Jesús, que varen tenir una experiència intensa, que va capgirar la seva vida. Sant Lluc (24, 13-35) ens explica una mena d’historieta en què és fàcil de resseguir-la i de copsar-ne l’abast.

 

Dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà: “De què parleu entre vosaltres tot caminant?”
Ells es van aturar amb un posat de decepció i un dels dos li respongué: “Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?”
Els preguntà: “Què hi ha passat?”
Li contestaren: “El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”.
Aleshores Jesús els digué: “Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?”
Llavors els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: “Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar”.
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.  Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant.
I es van dir l'un a l'altre: “No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”
Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: “Realment el Senyor és viu. L’hem vist i sentit ben a prop nostre!”

 

Comentem les diverses etapes a través de les quals es va desenvolupar el canvi. Separa els fragments que expliquen aquestes etapes.

 

 

1.- La mort de Jesús va ser un cop molt fort per als seus deixebles. No solament varen perdre un amic, sinó que els somnis i les il·lusions es varen ensorrar de manera escandalosa. Entre ells s’estén una sospita angoixosa: per acabar així, no val la pena de viure com ell pretenia; i, en alguns, neix la temptació de plegar veles i tornar a casa a fer la seva com abans, com tothom.

 

 

2.- Però tot el que han vist, sentit i viscut no s’esborra fàcilment.  Encara que tenen el cap embotit, ho recorden, en parlen i hi donen voltes desesperadament. Aprenen i s’ajuden a interpretar i a comprendre les Escriptures. A poc a poc i cada vegada més, algunes afirmacions prenen una força desconeguda.
A casa de Llàtzer, Marta i Maria, Jesús va dir:


“Els qui creuen en mi, encara que morin viuran; tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai” (Joan 11, 25-26).


Per fi entenen que viure no vol dir fer nyam, caca i nona. És el que Joan afirma a la frase que vàrem llegir a la lliçó passada:


“Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida precisament perquè estimem els germans” (primera carta 3, 14).

 

3.- Quan reviuen l’Últim Sopar i practiquen el que Jesús els va recomanar (acollir, escoltar, compartir, partir i repartir el pa i el vi), el reconeixen viu, estimant-los i donant-los força per estimar. Quan fan el que Ell va fer, la seva presència s’aclareix. No solament el recorden, sinó que el senten a prop.

 

 

4.- Després de la trobada amb Jesús, els deixebles corren a explicar-ho als altres, a escampar l’alegria que han sentit, a dir-los que Jesús és viu i que, vivint com Ell, no hem de tenir por de res, perquè no hi ha res ni ningú que ens pugui fer mal.

1b) És fàcil de trobar episodis de la nostra vida que s’assemblin als de la primera etapa que varen viure els deixebles de Jesús. Sovint passem per moments de desànim i decepció; la convivència és complicada i exigeix negociacions feixugues; a la feina, topem amb recels i enfrontaments; hi ha qui abusa de la nostra bona fe; anar contra corrent és molt pesat; els tramposos i mentiders sembla que tenen una vida més còmoda...
Comentem-ne algun.

 

 

 

2b, 3b, 4b) Quines semblances i quines diferències podríem trobar entre l’estil amb què els deixebles varen viure les altres etapes i aquell amb què les vivim nosaltres?

 

 

 

5.- Com podríem acostar el nostre estil de viure-les al del seu?
En quina mesura ens hi podem ajudar els uns als altres?

 

 

 

6- A més de fer aquest aprenentatge individualment, fer-ho en comunitat és l’ocasió més idònia per treure’n profit, ja que les aportacions dels altres ens ajuden a sentir amb més intensitat la presència de Jesús i a aclarir les seves propostes. En la mesura en què fem el que Ell va fer en tot i pertot, sentirem que ens acompanya i, com més sincerament ho fem, més clarament el sentirem.

 

 

Remarquem que la paràbola dels deixebles segueix quasi al peu de la lletra l’esquema del que fem a la Missa. 


Comprovem-ho, tot repassant-ne les accions més importants:


Reconeixement de les errades

 

Lectura del testimoni de Jesús i dels deixebles,

 

Fracció del pa,

 

Comunió

 

Comiat joiós.

 

 

7- El pas final és comprovar si hem entès bé el que dèiem al començament: per viure bé no és suficient de fer nyam, caca i nona amb comoditat, sinó estimar sincerament i fer-se de cor servidor dels germans.

 

L’experiència que varen viure els deixebles els va portar a la convicció que Jesús és viu i que val la pena d’aprendre a viure com Ell, perquè només viu qui estima.

No hi ha pas un camí senzill ni ràpid per arribar a aquesta convicció, però ens farà molt de bé que aprenguem a anar-hi caminant. Anirem guanyant aquesta alegria que ell tenien i que ningú ni res no els va poder prendre i la podrem escampar pertot arreu com ells varen fer.